«La similitud del què va passar als Balcans amb el present m’esborrona»

L’eco de les guerres dels anys 90 als Balcans ressona aquests dies a la Sala Tallers del Teatre Nacional de Catalunya amb les representacions de La filla de l’Est, la versió escènica de la novel·la homònima de Clara Usón. Amb la sallentina Tàtels Pérez en el repartiment i la direcció de Norbert Martínez (Capellades, 1976), el muntatge fa un salt en el temps per parlar d’odi ètnic, la massacre de Srebrenica i la dissort de la jove Anna, filla del general Ratko Mladic, que superada la vuitantena continua complint cadena perpètua per genocidi.

Els Balcans ens continuen interpel·lant?

A l’hora de pensar un nou espectacle vam voler parlar d’Europa i la situació social que vivim, i en buscar idees els Balcans ens apareixen de forma reiterada. Vam buscar informació, notícies, vam veure pel·lícules i documentals, llegir llibres, ... i vem trobar La hija del Este, de Clara Usón.

En l’arrencada de l’obra, vostès mateixos expressen la falta de coneixement sobre què va passar a Iugoslàvia als anys 90. 

Recordo que vaig viure el conflicte de molt a prop i després vaig conèixer molta gent que va venir aquí a causa de la guerra. De fet, amb la nostra companyia havíem d’anar a Kosovo i no ho vam poder fer. Tot allò ens quedava a prop però teníem la sensació que en desconeixem els perquès, temes com la religió, les diferències ètniques soterrades pel comunisme i que, amb la mort de Tito, van reaparèixer. Sempre que vas als Balcans tens la sensació que hi ha arestes noves. 

Hi van anar mentre preparaven «La filla de l’Est»?

Sí, és un conflicte que no està resolt i és normal perquè va passar fa poc, encara conviuen víctimes i botxins, tot i que no vull fer servir aquestes paraules perquè a vegades no és una cosa o l’altra. 

Tenim Ucraïna i Gaza ben presents. No n’aprenem?

Quan vas tenint informació t’adones que tendim a repetir els mateixos processos, tant en l'àmbit europeu i mundial com en les relacions interiors. No n’aprenem. 

Com es van imaginar la dramatúrgia?

Ens hem apropat a la primera imatge que ens vam fer perquè en la tria de la novel·la ja hi havia la sensació que conté teatralitat. Teníem clar que volíem portar a escena la barreja de ficció i realitat d’una novel·la que està molt ben escrita, amb documentació però també amb personatges reals i inventats. La feina més difícil, i plaent, amb el beneplàcit de la Clara, va ser reduir la quantitat d’informació que és imprescindible per conèixer la història de l’Anna i el narrador Danilo Papo.

Informació necessària perquè no tothom sap què va passar?

És inevitable pensar que la nostra generació i els que són més grans ja saben què va passar, però et preguntes com ho rebran els joves, que potser n’han sentit a parlar. I en això tampoc n’aprenem, perquè les guerres desapareixen de seguida de l’actualitat. Hem fet algunes funcions per a instituts i la veritat és que són un públic molt bo, estan rebent l’obra molt bé, es qüestionen com va ser possible una cosa com aquella. A mi m’esborrona la similitud amb altres situacions, la reacció d’institucions que en teoria han d’aturar aquestes guerres, com la Unió Europea, l’ONU, la diplomàcia, però no n’aprenem i a Ucraïna i Gaza es repeteixen fets similars.

El juliol del 1995, les tropes de Mladic van assassinar prop de vuit mil bosnians musulmans a Srebrenica. Es pot dur a escena una cosa així? A l’obra es veuen soldats de l’ONU rient i ballant.

Quan vam trobar les imatges, el primer cop ens va passar com al públic, t’horroritza i, alhora, empatitzes amb persones que van estar a punt de morir mentre assassinaven gent al seu voltant. 

Com a espectador, et planteges si cal aplaudir quan acaba l’obra.

Sobrepassa els límits de la teatralitat. Jo, com a espectador, trigaria a aplaudir. De fet, els hi vaig dir als tècnics que no obrin els llums fins que la gent comenci a aplaudir, a vegades hi ha una pausa més llarga i d’altres no tant. I sempre passa que hi ha gent que, al cap d’una estona, em diuen que haurien volgut aplaudir més.

L’aspecte visual de l’obra té moments de paròdia. Era important no caure en la tragèdia? 

La novel·la t’explica la història de l’Anna, però pel mig hi ha la galeria dels herois serbis. Ens va semblar una bona forma per explicar la història, perquè la novel·la té un cert esperpent i així podem pujar a escena aquest cabaret polític. Qui ho explica, el Danilo, ho fa des de dins amb la distància suficient per esperpentitzar uns individus que són uns genocides.

Vostès ja van fer «Llibert», una peça molt commovedora sobre la mort d’un nadó.

També tenia moments d’humor, l’humor s’amaga sota les pedres, només les has d’aixecar per trobar-lo. Busquem punts de fuga per donar altres punts de vista.

El suïcidi de l’Anna Mladic no s’ensenya. Per què?

Els grecs ja ho feien a les tragèdies, la sang s’explica, no s’ensenya. El suïcidi de l’Anna és real però sobre les motivacions encara s’especula. Vam creure que no calia que es veiés aquesta imatge.