Cris Juanico, músic: «Els que fem cançons aspirem a ser poetes»

Quan el músic menorquí Cris Juanico (1967) estudiava a l’institut, va tenir com a professor de literatura castellana Joan F. López Casasnovas (1952-2022). És així com va conèixer aquest poeta, activista social i polític d’esquerres, llicenciat en llengües romàniques per a qui «la paraula era la seva passió». La vida els va portar a cadascú per onatges diferents fins que ara fa uns quatre anys i mig, qui va ser el líder dels Ja t’ho diré i la seva dona, Dolors Boatella, van posar-se al capdavant de la llibreria de Ciutadella VaDllibres i de l’Associació VaDcultura. El «mestre», apunta Juanico, que signava bona part de la seva producció poètica com a Pere Xerxa, era assidu de la llibreria i de l’associació. Però un càncer galopant va fer que «en Joan ens deixés de manera sobtada a mitjans del 2022». Un acte de comiat en memòria seva va encendre la guspira del nou treball del músic menorquí que, en format llibre-cd, recull onze poemes de Pere Xerxa que Juanico amb guitarres acústiques ha donat forma sonora amb Lluís Gener al baix electroacústic i contrabaix i amb Moisès Pelegrí a les percussions. I que compta amb una desena de col·laboracions vocals i instrumentals d’artistes illencs. Un disc nu d’arrel, de folk modern que respira mar i que neix de l’afecte per un home que «primer va ser mestre, després amic i ara referent». Cris Juanico, amant dels directes i dels concerts en sales, el presentarà demà al Voilà! (amb Blanca Coll, violí; Lluís Gener i Moisés Pelegrí) en una gira que va començar el desembre a Ciutadella.

El llegat de Pere Xerxa. Un poeta per descobrir més enllà de Menorca?

La de Pere Xerxa és una poesia espectacular. Illa, per exemple. Quan el vaig tenir a les mans vaig pensar que era un bomba. Amb dos infinitius en tot el poema, són petites postals d’una illa, de la gent que hi viu, de com ho viu. Molt potent.

Xerxa?

És com pronunciem xarxa a Menorca. En Joan era molt mariner, del port, de pescador que torna... Una mística que l’utilitzava molt per explicar coses mundanes com les relacions entre persones, els desenganys, els amors... els estats d’ànim.

Explicar la vida.

Sí. He descobert una part molt petita de la seva col·lecció. El que tenia publicat és poc i el no publicat moltíssim. Poesia d’alta volada.

Com la persona?

En Joan era molt modest. Creia en el poble, en el col·lectiu, en les associacions... una persona de carrer tot i ser un pou de saviesa. El seu nivell de conversa estava a l’alçada de l’interlocutor. Amant de la poesia però també de la glossa. I fixa’t, quan era diputat al Parlament i parlava, sent d’un grup d’esquerres minoritari i nacionalista, la bancada del PP callava i escoltava. Perquè escoltar-lo era una lliçó. Creia en la cultura popular, no en la institucional tot i haver estat conseller de Normalització Lingüística. Per a ell, les institucions havien d’arranjar el camí per al col·lectiu. Per què quan les institucions en són promotores passen coses que no han de passar.

Ja havia musicat poesia...

Però mai havia fet una recerca d’un mateix autor i vaig pensar que podia ser un exercici creatiu interessant.

I ha estat així?

Molt enriquidor. La poesia és un art i tots els que fem cançons aspirem d’alguna manera a ser poetes (riu). El projecte va agafar la forma definitiva quan l’abril de l’any passat vaig anar a veure un concert de retrobament de S’Albaida al Teatre Principal de Maó. Vaig parlar amb el percussionista Moisès Pelegrí i, després amb el Lluís Gener, un baixista amb qui fa anys que treballo. I entre tots tres vam trobar la manera de nuar la proposta. I com que era un recull de poemes i sent el Joan una persona molt del col·lectiu, vaig pensar que estaria bé que diferents generacions d’artistes participessin del projecte.

Què defineix de coral?

Molt coral. L’elecció del Moisès i del Lluís ha fet que el resultat sigui un disc folk, no folklòric, sinó folk, amb pinzellades de pop i rock, clar (riu). Amb moments molt mediterranis pel tipus de poesia triada.

Com l’ha treballat?

He fet el que faria si jo hagués escrit les lletres. En la part musical és on vaig buscar una coherència, que és on podia decidir més. La poesia marca uns tons, uns colors. La poesia te ritme i punt. No he anat a forçar res però m’he trobat amb retorns musicals molt més tribals. És una música orgànica. He buscat el crit primitiu, un so net. Molt net.

Què li semblaria al seu mestre?

Estaria molt content però alhora molt avergonyit perquè era molt discret. Però estaria inflat per dins. Saps? En Joan tenia capacitat d’emocionar, era un tros de pa amb molt per sucar.

Emoció és el que busca?

Sí. La musica és emoció perquè hi ha diàleg entre els qui la fem. És el primer que vam buscar amb en Moisès, aquest punt d’emoció, de nus perquè si això funcionava era més fàcil de transmetre.

I no hi ha res millor que el directe.

Exacte, perquè els concerts són això, impulsos emocionals. No importa l’estil. Parlo d’aquella connexió que no sabem quina és però que existeix i que busques constantment. Com aspirar sempre a fer la millor cançó.