L’esperit romàntic guia el primer club de lectura de la llibreria Poques paraules

Les Alberes són el principi i el final dels Pirineus, tot depèn des d’on es miri la serra que confraternitza amb la Mediterrània. La vida no és tant una qüestió de punt de vista com un trajecte lineal curull d’anades i vingudes. Però per a la protagonista d’Una nit va ser estiu la nit sencera, el massís empordanès i la seva existència es fonen en una sola experiència que comença el dia que rep un temut diagnòstic mèdic: «al pit dret m’hi niava un cranc».

Elisabet Riera, autora de la novel·la publicada per Males herbes, va ser fa uns dies a Manresa per prendre part en el primer club de lectura de la Llibreria Poques Paraules, del carrer Urgell. Una iniciativa secundada per una desena de lectores que va servir per confrontar les seves sensacions amb les intencions de l’escriptora. «És un llibre que s’ha de llegir a poc a poc perquè té una profunditat immensa», va recomenar una de les participants.

Conduïda pel llibreter Gerard Muixí, la trobada va posar en relleu les diferents capes d’interpretació d’una obra que Riera va reconèixer que se sent molt seva. En el text hi conflueixen la geografia de les Alberes que tant bé coneix com a veïna de la localitat alt-empordanesa de Terrades, la reivindicació de l’esperit romàntic del qual també en fa filosofia de treball a l’editorial que dirigeix (Wunderkammer) i l’interès per les trobairitz, les trobadores que van cantar l’amor cortès en l’Occitània dels segles XII i XIII.

«A la novel·la hi batega l’esperit romàntic que guia les tres veus» va explicar Riera: «la que representa la narradora, ubicada en la contemporaneïtat, la d’Alba de Peralada i la veu del caminant solitari del Winterreise de Schubert, que més que una veu és música». Un esperit romàntic que travessa qüestions com «l’amor i la mort, el misteri i el transcendent, la singularitat de trobar el camí propi i sortir dels senders més trillats».

En el joc de miralls entre diferents èpoques que és Una vegada va ser estiu la nit sencera, «hi ha un fil subterrani, invisible». Tenim una dona que emprèn una ruta a peu, l’esforç físic com a redempció, i en el seu cap hi ressonen les paraules d’una trobairitz que no va existir però és la suma de totes les que tenim documentades i els lieder de Schubert, l’immortal Viatge d’hivern (Winterreise) d’un home que camina solitari penant un amor no correspost.

«Hi ha lectors que han buscat el nom de l’Alba de Peralada a la wikipèdia», reconeix Riera: «sabem de l’existència de 400 trobadors, però només d’una vintena de trobairitz, i en coneixem poc d’elles, però jo he volgut posar un vers o una estrofa de cadascuna». Inventant l’Alba, l’autora ha estès als lectors l’interès per unes dones que també van participar de la construcció de l’amor cortès que el romanticisme va adoptar i versionar en l’amor romàntic. «Tinc curiositat per les trobairitz perquè si n’hi havia a l’altra a l’altra banda dels Pirineus, ben podria ser que també n’hi hagués en aquesta», admet Riera. 

«El viatge parteix de la por a la mort, és un renaixement», afegeix: «el camí com a metàfora de la transformació». I també «la fascinació de la natura» amb qui la narradora «dialoga de manera constant» i que és «simbòlica, animada», però alhora «carnal». La natura, van concloure tan alguns dels lectors com la mateixa autora, que «et desperta un cert instint de supervivència, perquè l’important és menjar i dormir». Riera va sumar a la reflexió que «estem poc connectats amb aquest instint. Som tecnologia, però també som animals».

En un tram final de tertúlia animat a la Poques paraules, Riera va concloure que «hi ha un dol de l’amor, el de l’Alba; un dol per l’art, al Winterreise; i un dol de la narradora per ella mateixa. Les tres veus tenen un detonant, però l’important és cap on van».