La revolta dels gossos abandonats

La comèdia nord-americana sempre se les ha empescat per treure el màxim rendiment dels seus grans noms, i una de les fórmules més esteses és treure’ls del que anomenaríem la seva zona de confort. Una altra, directament relacionada amb aquesta última, és apostar per una comicitat pujada de to en pel·lícules que en principi no s’hi presten perquè semblarien estar més pensades per a un públic eminentment familiar. És el que passava a Niños buenos, que jugava a parodiar les pel·lícules infantils servint-se d’un humor adult i de traç gruixut. I és el que passa ara amb Vida perra, dirigida per Josh Greenbaum, que en aparença és el típic film amb animals que parlen però que, en lloc de dirigir-se a l’audiència infantil, es dedica a saturar el seu metratge de gags i ocurrències passades de voltes.

Vida perra, però, no arriba al nivell de subversió de la impagable La fiesta de las salchichas, però sí que és un producte més pensat per agradar a mares i pares que no a les seves filles i fills. La crítica nord-americana no l’ha deixat del tot malament però també ha lamentat que a estones s’assembli massa al tipus de pel·lícula que pretén parodiar. Potser per això no ha acabat de funcionar com s’esperava a les taquilles nord-americanes malgrat sense un producte sense pretensions que no té cap altre objectiu que divertir l’espectador.

El protagonista de Vida perra és un gos, Reggie, que té una vida idíl·lica. Té totes les comoditats imaginables, passeja en un barri benestant i sent devoció pel seu amo. Però no és recíproc: l’amo, que té problemes que ell no encerta a entendre, decideix abandonar-lo. Reggie es veu abocat a haver de sobreviure al carrer, un lloc inhòspit del que en desconeix les normes i també tots els perills. Tot canvia quan coneix Bug, un gos rodamon que ha après a alimentar-se i sortejar totes les amenaces de la vida urbana. Malgrat els seus nombrosos problemes d’adaptació, Reggie acaba formant vincles amb altres gossos abandonats per acabar traçant un pla de venjança contra el seu antic propietari. Tot i comptar amb diàlegs impagables i algun gag realment ocurrent sobre la perspectiva animal, Vida perra desaprofita el potencial de les seves premisses perquè no pot evitar caure en alguns sentimentalismes de tota la vida. El més interessant del film és el planter d’intèrprets, ja sigui perquè apareixen de cos present o perquè presten la seva veu als protagonistes. Destaquen, sobretot, Will Ferrell, Jamie Foxx, Will Forte, Isla Fisher, Josh Gad, Randall Park, Rob Riggle, Sofia Vergara, Brett Gelman, Greta Lee, Harvey Guillén i Dennis Quaid.