La sociedad de la nieve: L’instint de supervivència

El 1972, un avió militar uruguaià que transportava un equip de rugbi xilè es va estavellar en una zona inhòspita dels Andes. Els supervivents no només van haver de fer front a la pèrdua d’amics i familiars que també viatjaven a l’avió, sinó que a mesura que passaven els dies havien de mentalitzar-se que se’ls acabarien els aliments i els recursos per guarir els ferits. Sense oblidar, a més, que no hi havia manera de demanar ajuda, i l’única sortida era que alguns s’aventuressin a creuar les muntanyes i buscar indicis de civilització. Aquest impactant fet real va transcendir per uns quants motius, tot i que el més cridaner és que els supervivents van haver de menjar carn humana per poder mantenir-se en vida. El 1993 Hollywood va dir la seva sobre aquesta història amb Viven, una pel·lícula amb moments notables però que acabava rebaixant la intensitat dramàtica dels esdeveniments per fer-se més accessible. Ara és J.A. Bayona qui s’aproxima a la tragèdia i el resultat és, ras i curt, el seu millor treball: una mirada plena de sensibilitat, però també amb passatges molt tensos i asfixiants, en què el cineasta català se serveix de recursos cent per cent cinematogràfics per fer justícia a l’experiència dels protagonistes. La pel·lícula s’estrena avui en uns quants cinemes arreu de Catalunya i a partir del 4 de gener es podrà veure a Netflix. En protesta pel poc marge que es concedeix als cinemes comercials, ni Yelmo (Abrera) ni Cinesa projecten el film.

La sociedad de la nieve respecta l’essència del cas real tal i com el coneixem, mostrant l’accident, el desconcert de les primeres hores posteriors a l’accident i, finalment, les dures decisions que els personatges han de prendre per continuar vius. El que diferència aquest film d’altres survivals basats en històries d’autosuperació és que Bayona troba el perfecte equilibri entre la reconstrucció d’una catàstrofe i una visió molt rigorosa del viatge emocional que comporta. És, en el fons, un exercici semblant al que proposava a Lo impossible, però aquí encara va més lluny treballant la part més sensorial de la posada en escena.

Dit d’una altra manera, és una d’aquelles pel·lícules que gairebé et fan respirar el mateix aire que els protagonistes, una sensació molt ben apuntada per la meravellosa banda sonora del compositor Michael Giacchino.

Un altre dels aspectes fonamentals és el seu repartiment, ple de cares (de moment) desconegudes que s’apropien dels seus respectius personatges amb una solvència astoradora: Enzo Vogrincic, Agustín Pardella, Matías Recalt, Esteban Bigliardi, Diego Vegezzi, Fernando Contigiani García, Esteban Kukuriczka, Rafael Federman, Francisco Romero i Valentino Alonso.