Hélène Legrais publica ‘Els fills de l’Elisabeth’, una novel·la centrada en les històries de les mares i fills d’Elna

L’escriptora Hélène Legrais ha publicat ‘Els fills de l’Elisabeth’ (Comanegra), una novel·la centrada en les històries de les mares i fills de la Maternitat d’Elna. Es tracta d’un llibre que incorpora fets “reals”, diversos dels quals “ni tan sols s’havien explicat dins de les mateixes famílies” de les dones que van anar a parir a Elna fugint de la persecució franquista i nazi, dels seus fills, i també de la fundadora del projecte, l’Elisabeth Eidenbenz. Quinze anys després de la seva publicació inicial a França, l’autora ha explicat en una entrevista a l’ACN que ha aconseguit traduir la seva obra al català, un fet del qual se sent especialment “orgullosa”.

De fet, pel que fa a la llengua, ha recordat que ella se sent “francesa i catalana”, i ha carregat contra les polítiques franceses respecte allò que anomenen “llengües regionals”. “Estic orgullosa de ser dels dos llocs”, ha insistit, “però no ho entenen pas”. “És un país centralitzat, després de la Revolució Francesa tot va passar a girar al voltant de París”, ha opinat.

La Maternitat d’Elna va ser una trinxera de pau i humanitat durant els anys més crítics del segle XX. Entre el 1939 i el 1944, una jove infermera suïssa – Elisabeth Eidenbenz - va comandar, contra el corrent feixista i superant un munt d’obstacles, un projecte que va salvar centenars de vides.

El 2005, la historiadora, periodista i escriptora nordcatalana en llengua francesa, Hélène Legrais (Perpinyà 1961), va acceptar l’encàrrec de convertir-se en la cronista de les històries més personals de la Maternitat, després que l’alcalde de la població, juntament amb diversos dels fills de les mares que van donar a llum allà, li demanessin endinsar-se en les seves històries.

Tal com explica, al principi “tot i conèixer la història”, no va pensar en recollir-la perquè sentia que “pertanyia als nens que havien nascut allà”. Tot i això, després de rebre la petició, va sentir que l’havia de “descobrir” per als francesos, que no la coneixien. A part d’un extens treball de documentació previ, va parlar amb moltes de les famílies, i també amb Eidenbenz, que la va marcar molt profundament.

“Va ser molt emocionant, la vaig conèixer i després de fer-ho vaig sentir que havia d’anar ràpid perquè sentia que li volia fer un homenatge en vida”, admet. El 2007 abans de fer-ho a les llibreries es va enviar la novel·la a l’Elisi, i l’ultima cosa que va signar Jacques Chirac entre les dues voltes de les eleccions presidencials va ser precisament el decret de nomenament de Eidenbenz per a l’orde nacional de la Legió d’Honor, una medalla que li va ser atorgada el 23 d’abril a Viena.

Quinze anys d’espera

A diferència de l’obra que va publicar la historiadora i escriptora Assumpta Montellà, la de Legrais és una novel·la més enfocada a les històries personals i amb alguna pinzellada de ficció Així, tot i que absolutament tot el què explica és real, hi ha, per exemple, dos personatges que no van existir: la Teresa i l’Esther. “Una d’elles és una miliciana, i l’altre és jueva”, detalla. Ajudada per les famílies, també admet que el procés li va portar moments molt “bonics” en els quals va plorar juntament amb els mateixos protagonistes. “Mares i filles que es parlaven per primera vegada sobre el que havien viscut davant meu”, assenyala.

Si bé el llibre es va publicar en francès el 2007 i, posteriorment, va ser traduït al castellà, no ha estat fins aquest 2023 que s’ha publicat de forma inèdita en català de la mà de Comanegra. L’escriptora apunta que, tot i intentar-ho molt i parlar amb diverses organitzacions no va aconseguir tirar endavant el procés, fins que es va posar en contacte amb l’escriptor Iñaki Rubio, que la va ajudar.

Finalment, en termes d’actualitat, creu que es tracta d’una història que encara ara té molta vigència. “Quan vaig als centres educatius els mostro fotografies d’abans i d’ara, i els dic que hi haurà milers i milers de refugiats climàtics. Llavors és quan els pregunto, qui sereu, l’Elisabeth o aquells que tancaven els refugiats en camps, qui voldreu ser?”.

La llengua catalana, “un combat diari”

Legrais també ha deixat clar el seu sentiment envers la llengua i la cultura catalana, la qual sent molt propera. “Em sento francesa i catalana, filla d’Hugo i Balzac, però també de Llull”, insisteix. Tot i això, lamenta que a França “és complicat de fer entendre que existeixen altres llengües al país, les quals anomenen regionals”. “És un combat diari”, afegeix.

Malgrat aquestes complicacions, reconeix que s’estan fent algunes passes endavant i que en alguns llocs estan promovent més d’una llengua. En el seu cas, recorda que no va poder estudiar el català i que, per això, anys després l’entén, però no el parla.