Viacrucis salarial

La celebració de l’1 de maig, Dia Internacional del Treball, s’ha fet enguany amb el lema «Apujar els salaris, abaixar els preus i repartir els beneficis». La inflació o alça dels preus en la cistella de la compra perjudica especialment els treballadors, donat que els salaris estan estancats i no s’actualitzen segons l’IPC. La devaluació dels salaris reals a Espanya és del 5,3%, xifra molt superior a la mitjana europea. L’Organització per a la Cooperació i el Desenvolupament Econòmic (OCDE) acaba de publicar el seu informe anual sobre la càrrega tributària de les rendes del treball, i deixa els salaris espanyols com un dels més maltractats, tant en termes fiscals com inflacionaris. El sou brut mitjà es situa en 28.360 euros anuals, però la inflació, l’impost de renda i les cotitzacions socials el redueixen considerablement. Els treballadors pateixen sobre manera la pinça formada pel govern i els empresaris. Els polítics, en general, no només es neguen a deflactar la tarifa de l’IRPF, sinó que incrementen les càrregues socials sobre els salaris amb el mecanisme d’equitat intergeneracional (0,5% a càrrec de l’empresa i 0,1% a càrrec del treballador) i que recau íntegrament, no ho oblidem, sobre les rendes que genera el treballador. La Generalitat no ha autoritzat, a diferència de Madrid o la Comunitat Valenciana, la deflactació dels trams de l’IRPF per tal d’impedir que els salaris tributin a un tipus mitjà superior només per efecte de la inflació. Per altra banda, el pacte de rendes permet a alguns empresaris (no tots) augmentar marges de beneficis, com demostra la Central de Balanços del Banc d’Espanya. En els darrers 10 anys, el pes de les despeses de personal en el VAB ha disminuït l’1,6%, mentre que el resultat econòmic brut d’explotació ha augmentat. Per tant, els treballadors assumeixen l’esforç de contenir tant l’espiral de preus com la càrrega dels increments impositius, i en conseqüència experimenten pèrdues rellevants d’ingressos en termes reals.

Les rendes del capital són fàcilment deslocalitzables. Una empresa multinacional pot traslladar-se a qualsevol part del món buscant situacions laborals i fiscals més favorables. En clau local, només cal recordar com Pirelli va decidir marxar de Manresa a principis del 2010, i va deixar a l’atur la gran majoria dels treballadors. La deslocalització del treball és molt més complicada. Els vincles familiars i laborals, així com la càrrega de la hipoteca, fixen el treballador a una residència i el converteixen en una presa fàcil per a la depredació fiscal. L’octubre de 2021, l’administració Biden als EUA va assolir una fita important quan va arribar a un acord amb 140 països per establir un impost mínim global sobre les empreses. Aquest acord fixa un tipus impositiu mínim del 15% sobre els beneficis empresarials, perseguint la fi de la competència fiscal dels diferents països per atraure les grans empreses al territori patri. Un acord similar, en aquest cas per limitar la tributació màxima de les rendes del treball, seria molt desitjable, tot i que és altament improbable. Els impostos que recauen sobre el treball superen de molt el 15% harmonitzat que es persegueix de mínim per a les empreses. L’últim informe de l’OCDE assenyala que l’escletxa fiscal mitjana al club dels països rics és del 34,6%. Per tant, només la retenció per IRPF i les cotitzacions socials conjuntes a la Seguretat Social s’emporten 34,6 euros de cada 100 que genera el treballador. A Espanya, l’escletxa fiscal és molt superior i arriba al 48% per a un sou brut anual de 28.360 euros. Si ho calculem per a un sou anual de 47.362 euros, el percentatge és del 53,8%. Per tant, més de la meitat del sou brut d’un treballador s’ingressa a Hisenda (retenció per IRPF) i la Seguretat Social (cotitzacions conjuntes d’empresa i treballador). Una remuneració laboral de 47.000 euros bruts es redueix a només 21.700 euros nets. Una pèrdua de 25.300 euros. Aquests càlculs només inclouen la tributació directa i exclouen tant la inflació com l’IVA.

Els impostos i la inflació expliquen el creixent nombre de famílies que no arriben a finals de mes i que han de fer equilibris per assegurar el menjar diari a taula. El treballador espanyol realitza un gran esforç fiscal i suporta bona part del pes de l’Estat. La fiscalitat directa espanyola és el 50% superior a la de països com Irlanda i Austràlia, pràcticament el doble que la de Corea del Sud, Israel, Suïssa o Nova Zelanda, i més de cinc vegades superior a la de Xile. Els salaris no s’actualitzen segons la inflació i, a més, Espanya és dels pocs països on el sistema tributari no s’adapta a les pujades de preus. Fins als anys 90, el Govern espanyol solia deflactar l’IRPF cada any. Però ho va deixar de fer quan l’adopció de l’euro va deixar enrere les èpoques inflacionistes per inaugurar un llarg període d’estabilitat de preus. Des d’aleshores, la decisió de deflactar depèn de la discrecionalitat del Govern, que la va aplicar per darrera vegada el 2008. El càncer de la inflació ha retornat en els darrers anys, però l’Executiu ha preferit aprofitar les pujades de l’IPC per recaptar més, en lloc de deflactar l’IRPF i mantenir els diners a la butxaca dels ciutadans. Cal frenar l’escalada de preus i impostos, alhora que s’actualitzen salaris sense perjudicar beneficis.