Atenció amb aquells que van fer l’EGB

Unes xifres per començar. Es refereixen als espanyols que formaven part d’aquestes franges d’edats l’1 de gener del 2021, l’últim registre facilitat per l’Institut Nacional d’Estadística:

- 55 a 65: 6.960.983

- 44 a 54: 8.469.717

- 33 a 43: 6.694.891

- 22 a 32: 5.097.016

- 11 a 21: 4.955.640

La piràmide demogràfica s’està invertint i res sembla presagiar que variï durant, almenys, dues o tres generacions més. La població espanyola, a menys que es torni a produir una nova onada migratòria, va pel camí d’anar-se reduint en els pròxims 50 anys. Més enllà és impossible predir què pot passar.

Les polítiques que afavoreixen la natalitat són insuficients. La taxa de naixements a Espanya és una de les més baixes del món. Entre els països grans, només ens superen Itàlia i el Japó. El primer semestre d’aquest any hi va haver uns 155.600 naixements, la dada més baixa des que es comptabilitzen els registres. El 2016, en el mateix període, van néixer 200.000 nens. Espanya reflecteix el declivi demogràfic d’una Unió Europea que només representa el 6% de la població mundial.

Al costat invers de la balança, en els pròxims 10 anys superaran a Espanya els 65 anys set milions de persones més. En 20 anys, la xifra serà de 15 milions. La nostra esperança de vida permet predir aquestes quantitats. És una de les més altes del planeta: 86,7 anys per a les dones i 81,35 anys per als homes. La dieta mediterrània, el clima i la nostra sanitat tenen gran part del mèrit. Anem pel camí de ser una de les poblacions més envellides del món.

Tal com està autoritzada l’edat de retir, la generació del baby-boom i de l’EGB podrà anar abandonant la feina, ja sigui com a empleats o per compte propi. I especifico «podrà» perquè l’ideal, el més necessari i urgent, seria que aquells que tinguin les capacitats físiques i intel·lectuals, més les ganes, puguin continuar treballant el temps indefinit que pretenguin. Que la regulació, les entitats públiques i les empreses -cal posar límit a les prejubilacions- ho permetin i ho facilitin.

No som només davant un problema de llarg abast des del punt de vista de les pensions, pel camí de representar el 50% de la despesa dels Pressupostos de l’Estat en pocs anys, i econòmic de primer ordre, sinó d’un monumental desgavell laboral i, per què no, també moral. Quin serà el nivell de vida dels nous jubilats? Tindran capacitat de mantenir la seva situació prèvia? Hauran estalviat prou? Podran tan pocs mantenir tants a base que l’Estat continuï endeutant-se i apujant impostos a empreses i treballadors? I les empreses, ¿tindran capacitat de captar nous empleats capacitats per als pròxims reptes tecnològics?

Com repeteixo i escric cada vegada que en tinc ocasió: no pot ser que encara estiguem subjectes al fet que l’edat de jubilació actual begui de la decisió que va prendre el canceller Otto von Bismarck a l’Alemanya unificada de finals del segle XIX. Als 65 anys era l’edat a la qual arribaven els seus amics, l’aristocràcia prussiana, coneguts com els junkers, que s’havien conservat bé i no havien mort en les guerres d’aquella època.

No hi ha un sol cas igual al món dels jubilats. Conec exempleats/ades de grans empreses, amb més de 65 anys, que han muntat negociets, fins i tot franquícies, o que es dediquen a fer tasques d’assessoria determinades. Alguns afortunats que han invertit bé al llarg de la seva vida comprant garatges i apartaments acaben sent rendistes. N’hi ha que poden equilibrar les feinetes amb les aficions. Són, temo, els més rars.

Altres casos, els més sensibles, els representen aquells jubilats/ades que es col·lapsen i senten que el món els cau al damunt a mesura que passen els dies i comencen a trobar a faltar el lloc de treball. És igual que es tracti de professionals liberals, de persones del sector educatiu i sanitari o una altra capacitat. La vida, després de la jubilació, no és senzilla. Només el contorn familiar pot servir de suport en els casos més greus.

En aquestes pàgines, gairebé coincidint amb un acte organitzat per Actius en què participaran el professor José Antonio Marina i els presidents d’E&Y, Federico Linares, i de Mapfre, Antonio Huertas, parlem del talent sènior. A la realitat d’un problema en potència: com gestionar la quantitat de talent que s’anirà jubilant, eventualment, en els pròxims anys. Sobre com les empreses el poden aprofitar i com les administracions han de lidiar i gestionar la sostenibilitat i la salut mental i física d’aquestes persones.

Espanya té un greu problema en potència del qual els nostres polítics amb prou feines han pres nota: els de l’EGB s’aniran retirant en massa. I el seu valor és incalculable.