Poc més d'un dia per a l'inici del Mundial femení més reivindicatiu

El partit entre un dels amfitrions, Nova Zelanda, i un dels aspirants a arribar lluny, Noruega, encetarà dijous a les nou del matí, hora d'aquí, un Mundial femení més reivindicatiu que mai. El nombre de països, 32, és el mateix que en la cita masculina de Qatar del novembre, tot i que aquesta podria créixer en els homes el 2026, i el torneig es presenta com una perfecta plataforma per donar a conèixer tot allò en què encara cal avançar per a una paritat encara molt llunyana.

Des del punt de vista esportiu, l'edició es presenta com la més igualada, amb un bon nombre d'equips amb potencial suficient com per aixecar la copa i molts dels quals voldran destronar els Estats Units, vencedors en les tres últimes edicions. Entre ells aspira a ser-hi una selecció espanyola que sembla haver superat els problemes interns, tot i les baixes per protesta de pesos pesants com Mapi León o Patri Guijarro. Jorge Vilda, el contestat seleccionador, sembla haver calmat les aigües abans del debut de divendres contra Costa Rica i fins i tot ha recuperat una tocada Alexia Putellas per entrenar amb el grup, tot i que sembla difícil que la doble Pilota d'Or arrenqui de titular.

Estats Units, tot i que compta amb la mediàtica Megan Rapinoe, té baixes de nivell, començant per la capitana Becky Sauerbrunn i seguint per puntals com Christen Press, Mallory Swanson i Sam Mewis. Les absències per trencament de lligament creuat del genoll, una plaga en el futbol femení i la mateixa lesió que va tenir Alexia, provoca moltes absències en el torneig.

Molts aspirants

Entre els equips favorits cal comptar amb Anglaterra. La vigent campiona europea i de la Finalíssima ha fet un gran pas endavant en la professionalització de les seves jugadores i ho va demostrar en el torneig continental. Ara ho haurà de fer lluny, malgrat que jugant a dos països de la Commonwealth com Austràlia i Nova Zelanda rebran molt suport.

No es troba en el seu millor moment, però sempre cal comptar amb una Alemanya vigent subcampiona europea i amb un historial amb vuit Eurocopes i dos Mundials, malgrat que fa deu anys que no guanya res. Són segones del rànquing UEFA i el Wolfsburg va quedar subcampió europeu de clubs.

França és el tercer equip europeu més fort, amb jugadores amb molt físic i amb la calma recobrada després de la contractació d'Hervé Renard com a entrenador. Tot i algunes baixes per lesions, el potencial dels seus equips, com el Lió o el PSG, les doten de molts recursos. I també cal comptar amb els Països Baixos, vigent subcampiones i amb la possibilitat de recuperar sensacions després d'una Eurocopa fluixa.

A més, cal valorar les possibilitats de les finalistes dels últims Jocs Olímpics, la campiona Canadà, malgrat algunes absències, i també una Suècia que sol tenir bones actuacions en aquestes cites. De la banda d'Amèrica del Sud, dependrà tot de què pugui fer Brasil i d'Àfrica, una Nigèria amb la blaugrana Oshoala i amb un creixement ràpid.