«Estic enfocada al 100% per poder participar als Jocs Olímpics de Los Angeles, el 2028»

En una família d’apassionats per l’escalada semblava clar que el futur de la Geila Macià (Sant Martí de Tous, 2008) estaria lligat a les parets dels rocòdroms. El que potser no estava tan clar era que l’anoienca es pengés la primera medalla femenina de la història de l’escalada estatal en una competició d’àmbit mundial. Un assoliment històric protagonitzat per una joveníssima esportista que no es conforma, i ja té marcat al calendari els Jocs Olímpics de Los Angeles del 2028.

La teva mare, la Berta Martín, és una gran escaladora, i el teu pare, l’Israel Macià, el propietari dels rocòdroms Indoorwall. Estaves abocada a l’escalada?

Des de ben petita acompanyava la meva mare a tots els seus entrenaments, perquè aleshores ella encara competia. Tocava les preses i pujava per tot arreu. No m’agradava especialment, sinó que copiava el que feia la meva mare. Però un dia vaig tenir interès a competir, en entrenar amb un objectiu i aconseguir el millor resultat possible. La primera competició em va anar molt malament, em vaig creuar, i vaig decidir que no m’agradava competir.

Tot i això, vas continuar escalant, m’imagino.

Sí, va passar un temps, però em vaig adonar que escalar sense un objectiu no m’agradava. Vaig tornar a demanar a la meva mare per competir, i fins el dia d’avui he entrenat per anar complint tots els objectius que m’he proposat.

Tot just tens quinze anys. Com t’ho fas per encabir classes, entrenaments i estudi en el teu dia a dia?

Vaig a l’Escola Pia d’Igualada, i la veritat és que m’estan ajudant molt. Tinc horaris lleugerament adaptats per poder combinar els entrenaments amb temps per estudiar pels exàmens. Ho porto bastant bé.

La teva mare és també la teva entrenadora. Un problema o un avantatge?

Quan entrenem i apareix algun problema, a vegades ho sent molt i pateix com a mare. Pot ser un problema, però també és un avantatge, perquè ella em coneix millor que ningú, sap perfectament quines són les meves virtuts i els meus defectes. La relació que tenim també ens facilita moure’ns per anar a entrenar a diferents espais. Té molta experiència en competició i m’ajuda a corregir allò que no faig tan bé. En general ho considero un avantatge.

Qui també té experiència competitiva és el francès Mickael Mawem, or al mundial d’enguany. Com va ser entrenar amb ell?

La veritat és que va ser una gran experiència. Vaig anar a entrenar al seu rocòdrom, i vam estar fent blocs plegats. Em va ensenyar tècniques noves, m’ajudava a millorar... va ser inoblidable.

També ho devia ser penjar-se la primera medalla femenina de la història de l’escalada estatal en una competició mundial. Com recordes el moment?

Per mi ser a Seül ja era un privilegi, però quan vaig acabar la competició vaig sentir molta felicitat. Al cap i a la fi, són molts anys d’entrenament que han permès que pugui quedar tercera en la meva primera participació en un campionat del món. Queda molt camí per recórrer, però estic molt orgullosa.

I més competint a 34 graus i amb un 90 % d’humitat...

Va ser molt dur, eren unes condicions a les quals no estava acostumada. Vaig sortir i donar el millor de mi, però no estar acostumada al clima no em va permetre donar el 100 %.

L’any passat no vas poder competir al mundial perquè quan vas arribar a Dallas et van haver d’operar d’apendicitis. Com ho recordes?

Va ser un dels pitjors moments de la meva vida. Vaig anar als Estats Units amb moltes ganes de competir, però quan em van dir que no podia em va fer molt de mal. Veure que tots els meus companys participaven, que ho feien bé... volia veure on estava el meu nivell. Encara que això va fer que volgués entrenar més i preparar-me de la millor manera possible per aquests mundials. Fins al cap de setmana creuava els dits perquè no passés res.

Com vas portar la recuperació psicològica?

Em va costar bastant. Em preguntava com ho hagués fet si hagués competit, però va arribar un moment que vaig entendre que no es pot tornar al passat. Vaig centrar-me en entrenar i mirar endavant.

La teva participació en el mundial encara no ha acabat, aquest cap de setmana competeixes en la modalitat de Blocs, com et sents?

La veritat és que molt bé, tinc moltes ganes d’anar a competir el Bloc. Ara ja conec la sensació abans de sortir, ja l’he viscuda. En tinc moltíssimes ganes i em noto molt bé.

Quin és el teu proper pas com a escaladora?

Estic enfocada al 100 % en participar en les olimpíades dels 2028 a Los Angeles. A partir de l’any vinent puc competir a la categoria absoluta, i m’estic preparant per afrontar nivells més difícils. Hauré d’entrenar més, però m’agradaria participar en alguna copa del món per veure on estic.