«Encara no em crec que sigui campiona del món, no soc millor que ningú»

La irrupció de la jove atleta manresana Núria Tarragó (2001) en les curses de muntanya al més alt nivell ja suma dos títols mundials de la categoria sub-23. A la primera medalla d’or assolida l’estiu de l’any passat a Andorra hi va afegir fa uns dies la segona en la modalitat de skyrace a la regió italiana de l’Aquila. Una fita més en la trajectòria d’una atleta que jugava a bàsquet fins que va donar un cop de volant a la seva vida.

De vacances i pensant en la temporada vinent? 

M’he agafat uns dies, però estic a mig curs. La meva temporada comença quan se’n va la neu i s’acaba quan torna. I descanso a l’agost.

Quins reptes li esperen, doncs, a la tardor després de guanyar tres medalles als Mundials?

La segona part de la temporada es-tà enfocada a l’Olla de Núria, que es fa el 8 d’octubre. Guanyar-la és un somni que tinc.

Hi ha participat algun cop?

Havia fet l’Olla júnior, però no és tot el recorregut de 21.5 km i 1.900 metres de desnivell positiu, tota l’estona a 2.600 m d’alçada. Aquest any sortiré a córrer, no a guanyar.

Li afecta l’alçada?

No m’afecta, potser perquè he entrenat molt per la zona del Pedraforca. Algun cop que he corregut als Dolomites a 3.000 metres i sí que tens una recuperació més lenta, pe-rò res més que això.

No fa esquí de muntanya, a l’hivern, com altres corredors?

M’agradaria, però és exigent doblar temporades, pocs ho poden fer. 

Com prepararà l’Olla?

Me’n vaig a Chamonix per fer la YCC, la cursa per a joves del trail del Montblanc. Són 14 km i un desnivell positiu de 1.100 m. Després faré el Campionat d’Espanya de Km Vertical, a Villanúa (Osca), el 17 de setembre, i la Skyrhune, de 10 km, a França, el dia 23. I després de l’Olla, pausa.

D’on li ve el gust per les curses de muntanya?

De petita vaig passar molts dies a Saldes perquè la família s’hi va fer una casa. El contacte amb la muntanya el tinc des d’aleshores. Però vaig començar fent atletisme, era el comodí, tan feia cros com un llançament o una cursa de 600 metres. La perxa i l’alçada era el que portava pitjor. Fins a 1r d’ESO, després vaig passar a jugar a bàsquet.

A Manresa?

Sí, vaig estar a la Joviat, entre 2012 i 2016, i després vaig anar al Cerdanyola, tres anys jugant a Preferent i participant als Campionats d’Espanya. Hi va haver la possibilitat de pujar al primer equip, a Copa Catalunya, però per un cúmul de circumtàncies personals ho vaig deixar. De fet, vaig deixar el bàsquet i els estudis de Sociologia a l’Autònoma, i em vaig posar a treballar. I a les estones lliures sortia a córrer per la muntanya. No vaig pensar en cap moment que podia competir. Però la meva parella, el Carles Sunyer, sí que ho feia i m’hi vaig animar.

Entrenava pel seu compte?

Vaig agafar una entrenadora, la Júlia Font, però ella és de València i m’enviava els entrenaments. També vaig buscar club, primer vaig fer-me del FAESSallent, i ara soc de la Unió Excursionista de Vic, per tenir la llicència federativa. Però jo corro pel Team Sidas Matryx francès: Sidas és una marca de mitjons i Matryx de teixit esportiu. 

Va decidir-se a favor de les curses per la muntanya i tot li ha vingut molt de cop.

Sí. Soc competitiva al cent per cent.

L’entrenament ‘on-line’ deu tenir limitacions.

Sí, entreno sola, i a vegades trobo a faltar fer-ho amb algú altre, fer gimnàs en companyia, però fa només tres anys que corro, encara ha de trobar el meu lloc.

No té un grup per sortir a córrer? A la Catalunya Central hi ha molts atletes de nivell.

Tinc un grupet, però durant la setmana cadascú fa la seva.

Doble campiona mundial. És professional?

Quan hi penso, no m’ho crec que sigui campiona del món. La meva dedicació a les curses és semi-professional, entreno sis dies a la setmana i un dia és de descans. També faig força, sèries, intèrvals, volum amb bicicleta, ... 

On surt a córrer?

Una cosa que m’agrada és que cada dia puc entrenar en un lloc diferent. Abans de fer-ho, preparo la ruta, miro per on aniré. Cal planificar, entrenar i analitzar, les tres fases m’agraden molt. Però també he de mirar altres aspectes com la metereologia, si hi ha camins tallats, que el lloc no estigui massificat, ... El Collbaix és la muntanya on tot neix, i sempre el tinc a la vora, però per anar a entrenar acostumo a agafar el cotxe i vaig al Berguedà.

Per què?

M’agrada molt, és increïble, pel paisatge, però també perquè hi ha de tot, alçada, pujades llargues, curtes, ... De fet, li tinc molt apreci a dues pujades, una a Vilada i l’altra a Cercs, de 1.100 i 1.200 metres, una puja al cim del Sobrepuny i l’altra a un que no té nom.

Estudia, treballa?

Faig Ciències de l’Activitat Física i l’Esport, a Vic, em queda un curs. . També faig d’entrenadora d’iniciació al trail. Estava a Vic, però ho he deixat perquè aquest setembre posem en marxa l’escola de trail al Vilatorrada Esport Club. Serà per a nens i nenes de 6 a 16 anys. El club vol prendre’s el trail seriosament

A l’Aquila va aconseguir tres medalles: l’or de l’skyrace, la plata de la combinada (suma de les dues curses) i el bronze de la Vertical. Quina modalitat prefereix: la Skyrace (cursa llarga amb pujades i baixades) o la Vertical, que és més curta i mira amunt? 

Soc més de skyrace. M’agrada baixar, quan ho faig activo el botó del ‘no tinc por’.

Quin terreny li agrada?

Traçats pedragosos, tècnics, alpins, fins i tot amb alguna grimpadeta, i a força alçada, prats i roques. 

Confiava triomfar a l’Aquila?

No m’ho esperava perquè vaig tenir una lesió, una fractura d’estrés a la tíbia. Fins al març no vaig poder córrer, i no tenia expectatives.

Què va pensar quan la Federació Espanyola d’Esports de Muntanya i Escalada la va convocar? 

Em vaig posar a tremolar, he, he, he. Vaig veure clar que ja no podia parar. Un cop allà, quan vaig veure el recorregut de la skyrace, em va encantar. Un circuit exigent, amb corriols, ràpid, grimpades, cordes, cadenes, ... El divendres vaig fer tercera a la Vertical, tot i que el dilluns abans no podia ni caminar per cupa d’un pinçament muscular. De fet, el mateix divendres, durant l’escalfament, no podia córrer en pla o en baixada. Però, tot i que hi havia dues baixades durant la prova, vaig acabar tercera.

Un gran resultat.

Sí, però si hagués acabat el Mundial en aquest punt, no hauria estat satisfeta perquè les sensacions no eren bones, no ho havia pogut donar tot i en els dos trams de baixada m’havia ressentit. 

Com va poder afrontar la skyrace del diumenge?

El fisioterapeuta em tractava cada dia. El diumenge em vaig llevar, a les 4.30 h, sense dolor i vaig pensar aquest era el dia. I ho va ser. La cursa, molt divertida. D’inici, vem fer el traçat de la Vertical, ràpid, al mateix ritme. Em sentia còmode, anàvem les cinc primeres juntes, jo tancant, i quan vem arribar a dalt em trobava perfecte. Vaig pensar que tocava apretar, ens vem quedar tres noies, i després dues. Vem coronar el primer cim, però a la baixada em vaig escapar i ja no vaig veure ningú més. Va fluir tota l’estona, fins i tot a nivell digestiu, que a vegades tinc problemes. Van ser tres hores, 23 km, molta gent va tenir rampes.

En el seu esport, no poden mirar el rellotge perquè no té cap sentit marcar un ritme a causa dels canvis de terreny.

Exacte, depèns més de les sensacions que tinguis.

I aquestes sensacions què li diuen quan pensa que és doble campiona del món?

La veritat és que no m’ho crec, no em considero millor que ningú. 

Després de la Vertical, va elogiar l’actuació de Carla Esclusa, una corredora de Puig-reig que va finalitzar quarta.

I només tres segons per darrera meu, per això considero que ella també va ser tercera. A la Vertical se surt com en una contrarellotge, tres segons no són res.

Per què creu que a la Catalunya Central hi ha tants bons corredors de muntanya. A l’Aquila, sense anar més lluny, van aconseguir un munt de medalles.

Crec que hi ha cultura d’aquest esport, escoles que fan bona feina, tenim els Pirineus aquí al costat.

Com veu el seu futur en el món de la competició?

Faré les curses que em vingui de gust fer. No vull fer dues temporades i desaparèixer, com a vegades veiem que passa, ni lesionar-me més del compte. Vull tenir continuïtat. Em motiven algunes proves de les Golden Trial Series, però ara mateix no vaig més enllà. Vull gaudir molts anys de les curses.

Es veu fent ultres?

No, no em veig fent la UMTB del Montblanc, per exemple, ni maratons ni ultratrails.

I asfalt? 

No em crida gens, ... de fet, abans em veig fent ciclisme de carretera.

Què li han ensenyat les curses?

Ningú decideix per tu, a diferència del bàsquet. Si vols apretar, ho decideixes tu, ningú no ho farà per tu. No tens un equip al darrera. Les curses m’han fet ser més conscient de mi mateixa, saber quan he de descansar, regular, ... tenir control del que faig.