En el norantè aniversari del Xalet-Refugi dels Rasos de Peguera

El 10 de desembre de 1933 també era diumenge. Va ser el dia de la inauguració del Xalet dels Rasos i ens la podem imaginar envoltada de neu i gent, a peu i amb esquís. Cap cotxe.

Les cròniques de l’època ens documenten l’empenta d’uns pioners, a tots nivells: associatiu, esportiu i de gestió econòmica privada, sumant títols de soci cooperador del refugi, amb l’acompanyament d’algunes institucions, com els ajuntaments de Berga i Manresa.

Llegim, mig any abans encara no, de com s’hi col·locà la primera pedra: «sense tocs de campanes ni d’orquestra: Brunet, Puntí, Descarga, Mora, Soler, Simon i els dos Rubiralta, juntament amb en Mariano (qui seria el primer guarda del futur Refugi) hi soterràrem un escrit que deia: «El Centre Excursionista Montserrat de Manresa, aixecà les parets d’un Refugi per tal d’abrigar-hi tots els excursionistes i esquiadors que recorrin aquests paratges i per a la pràctica de l’esquí». Qui ens ho escrivia era Lluís Rubiralta i Garriga, un dels fundadors de l’entitat i promotor d’aquest equipament.

La motivació de la gent del Montserrat era clara i l’entitat comptava amb persones llegides i espavilades, de classe benestant amb negoci, d’ofici o amb professions liberals, com en Marià Descarga, qui dibuixà el plànols del refugi o l’arquitecte Pere Armengou qui els supervisà.

Fins i tot a la pàgina 21 de La Vanguardia, del 2 de març de 1935, dona compte de la projecció d’una pel·lícula, al cinema Olympia de Manresa, d’aquell acte d’inauguració. I és que el Xalet dels Rasos era el quart refugi de muntanya que s’aixecava a Catalunya. El precedien: el 1909 el mític Xalet-Refugi d’Ull de Ter, el 1925 l’emblemàtic Xalet de la Molina, i el 1927 a Prat d’Aguiló sota la nord del Cadí, el Cèsar August Torras, un petit refugi que encara funciona.

Abans que el nostre país caigués en la desgràcia de la guerra, anar a esquiar als Rasos des de la capital del Bages es narrava així: «I això vol dir que en la temporada d’esquí, sortint de Manresa a les vuit del vespre, es podrà arribar al Refugi a tres quarts d’onze, cosa que permetrà l’endemà al matí, a primera hora esquiar sense estar fadigats». Esquiar sense remuntadors, per suposat, amb els esquís a l’esquena qui feia alpí, o obrint traça qui practicava nòrdic (majoritari aleshores) o fent esquí de muntanya.

La creació d’una «entitat jurídica de responsabilitat limitada», dins del Centre, fou un miracle (el refugi no va ser espoliat per la guerra) però també un malson (fins el 2007, via acord judicial, no es va rescabalar la propietat a nom de l’entitat). També és ambivalent l’arribada de la carretera asfaltada el 1973. Per posar un exemple: les paelles del tram final que s’enfilen fins la Creu del Cabrer van estroncar el flux hídric que alimentava el torrent de Comabona i la petita dinamo hidràulica que donava 3h de llum al refugi va deixar de funcionar. Era l’avançada del canvi climàtic.

La bona feina de recerca del nostre historiador de capçalera, en Francesc Roma i Casanovas —aquest article no hagués estat possible sense les seves dades—, esperem relligar-la en un llibre de qualitat (de la mà del segell «Edito») i que si ens ajudeu a la campanya de Verkami https:// vkm.is/cem100anys el presentarem per Sant Jordi o potser per la Mare de Déu de Montserrat.

Des del canvi de mil·lenni, ja exercint de propietari el CEM, aquesta instal·lació no ha parat de millorar. És just recordar la figura d’en Ramon Subirana i Altarriba, com l’autèntica ànima d’aquest revulsiu. Malgrat l’incendi de 2012, la restauració de 2014 amb l’ajut de molts socis, d’ençà no ha fet més que consolidar aquest bucòlic indret on, fa just 115 anys, hi començaren els Esports de Neu a Catalunya.

Al Berguedà, a 1760 metres ara no hi neva gaire i quan ho fa dura ben poc, però som en un moment dolç. Per això aquest diumenge amb la Lídia i el Xavier, guardes actuals del refugi, vam brindar per la llarga vida del Xalet dels Rasos!