Un Madrid molt superior al Barça s'endú la Supercopa d'Espanya

L’any passat, la Supercopa d’Espanya va ser com un punt d’inflexió per al FC Barcelona perquè la victòria a la final per 3 a 1 i el bon joc que van mostrar els va donar la confiança que li faltava al projecte de Xavi. Des de llavors, aquell partit s’ha volgut veure com el model en què emmirallar-se. La final d’aquest any, que el Madrid ha guanyat al Barça amb una facilitat i una superioritat incontestable per 4 a 1, només podrà servir per mesurar quina és la distància que encara li queda per recórrer en tots els nivells.

Va canviar Xavi el dibuix i va tornar als quatre migcampistes que bé li havien funcionat la temporada passada. Va repetir la posició d’Araujo al lateral per tapar Vinicius, però just al minut 7 el brasiler va marxar de l’extrem i va aprofitar una passada en profunditat i un error de Koundé en fer el fora de joc per entrar tot sol pel mig i superar Peña sense cap mena de dificultat. També Vinicius va fer el segon només tres minuts més tard, aquest cop entrant per la dreta per rematar la passada de Rodrygo que, un altre cop, havia guanyat l’esquena de Christensen, aquesta vegada, amb una simplicitat que anunciava tamborinada.

Pel seu cantó, Ancelotti només va canviar de porter, Lunin per un Kepa que no va estar gaire lluït a la semifinal contra l’Atlètic, i d’entre els dos veterans, es va decantar per Kroos. El pla de joc era el que l’ha dut aquesta temporada a perdre tan sols un partit.

La superioritat dels madridistes va ser flagrant. La facilitat amb què van fer els dos primers gols i amb què van obtenir el penal del tercer —malgrat que fos discutible— al cap de cinc minuts del 2 a 1 tot just, va ser ben reveladora. El Madrid havia posat el partit allà on volia i es va dedicar a gestionar l’avantatge i la superioritat física i tàctica amb una facilitat que en molts moments va vorejar la condescendència. No hi havia rebel·lia en els blaugrana, potser de Lamine i Fermín, quan van sortir a l'hora de joc, tot i que només servia per agreujar la sensació d'impotència del col·lectiu.

Ben aviat, tot just començar, com aquell qui diu, la sensació ja va ser que els blancs farien tots els gols que es proposessin i que els blaugrana estarien a la seva mercè, pendents de les ganes de fer sang o de la magnanimitat del seu rival. En van ser 4 jugant 11 contra 11. A partir de l’expulsió d’Araujo per doble groga, totes dues provocades per Vinicius, no en va caure cap més, potser perquè els d’Ancelotti no s’hi van posar del tot malgrat les ganes finals de Brahim per fer el seu gol, i per la clemència de l’àrbitre Juan Martínez Munuera que va tenir la clarividència de no allargar l’agonia culer ni un sol segon més.

Encara que els dies previs a la Supercopa es parlés de la final contra el Reial Madrid com una oportunitat per fer una mena de punt d’inflexió en el joc i els resultats, un clic segons va dir-ne Xavi, i s’apel·lés al record de fa un any, la veritat és que a l’edició passada els blaugrana hi arribaven molt millor, líders a la Lliga empatats amb el Madrid i en una certa progressió. La realitat d’enguany no té res a veure. Ara mateix el Barça és un equip sense ànima i sense capacitat de competir, ni per mentalitat ni per joc.