La dura història de Shamira, la noia trans i sense sostre a qui va matar una palmera al Raval de Barcelona

“Havia tingut una vida molt difícil, però era una noia alegre, coqueta, somrient”. Una amiga molt propera defineix així la personalitat de Shamira, la noia de 20 anys que va morir aquest dijous per la sobtada caiguda d'una palmera al Raval. L'accident destapa la història molt dura d'una barcelonina invisible, que la família i la societat havien tractat amb crueltat però que intentava tirar endavant.

Shamira era filla d'un home algerià i una dona de Barcelona. “Vivien a prop del barri de la Mina, però va acabar al carrer i va anar a un centre de menors”, relata la cosina Noa, el seu confident i el principal “referent” que tenia. Després de la majoria d'edat, dormia a l'exterior: al parc Joan Miró. Noa explica la trajectòria vital a EL PERIÓDICO, del mateix grup que Regió7, per conscienciar sobre l'exclusió del col·lectiu trans i denunciar que la societat empeny desenes de noies com elles a males vides per desemparament i pobresa.

També transsexual, gitana i d'uns cinquanta anys, Noa intentava guiar Shamira perquè sortís del pou. Per edat i complicitat, exercia una mena de rol matern. L'acompanyava a psiquiatria i parlaven llargament al local de Metzineres, una associació de i per a dones trans al carrer Lluna, a pocs metres de la plaça Emili Vendrell, on va caure la fatídica palmera. Aquí poden menjar, dutxar-se, conversar o simplement passar l'estona en un entorn segur.

“Tenia problemes de salut mental i estava a punt d'ingressar-la, ja l'havia convençut, perquè feia un temps que estava molt deprimida”, relata. Alguna baralla amb la parella i el consum de drogues, encara que la principal causa era la situació d'atur, lamenta Noa: “Estava malament per la vida dura que ha tingut, simplement, perquè la societat no ens vol”.

El nom que li va posar la seva millor amiga

Shamira no era el seu nom oficial, encara que estava en vies de canviar-ho i creia poder-ho aconseguir aviat. “La va batejar així la seva millor amiga quan compartien centre de menors, li agradava perquè és un nom amb aire àrab”, prossegueix Noa. Aquesta companya d'infància, per cert, també era al Raval aquest dijous, enfonsada per la pèrdua. Eren tres les noies de vint anys que regularment anaven al centre i estaven molt unides.

Els pares de Shamira es van separar fa anys: “Ella encara viu per allà Badalona, el pare mai va acceptar que fos marieta, ella va anar dues vegades a Alger i li va dir que mai més tornés”. Una treballadora social del centre de menors on va residir el feia seguiment, tot i que el suport principal era Metzineres. Sense sostre ni recursos econòmics, es reunia amb altres noies després de dormir juntes: “A tendes de campanya al parc Joan Miró, de vegades també a Montjuïc, encara que les últimes tres nits no hi havia anat”.

Dos dies abans s'havien fet fotos juntes i havien parlat del futur, de viure i de morir: “Li deia que reduís el seu consum i que ingressés en psiquiatria i milloraria... He enterrat moltes amigues per la Sida i la droga, però ella era molt jove, podia viure 10 anys més com a mínim!”.

Va anar al Raval a fer-se trenes

Dijous Shamira havia anat a Metzineres que li fessin un pentinat de trenes, una sessió laboriosa que va interrompre uns minuts per sortir a airejar-se i fer algun encàrrec. Justament va anar a la plaça Emili Vendrell i, estant dreta a la vorera segons relaten a aquest diari dos comerciants de Joaquim Costa, la palmera li va caure a sobre. El cop va ser mortal immediatament.

“La noia estava caminant, dreta per aquí Joaquim Costa, quan es va sentir un cruixit fort… i es va desplomar en sec la palmera”, relata Gustavo Ejuia, del bar Komo a Kasa, situat just davant. “Vaig arribar en 3 segons al costat i li vaig prendre el pols, ja no hi havia res a fer”, lamenta. Va trucar a Emergències i es van activar tots els protocols, però Shamira ja era morta.

Aquest divendres a primera hora sis espelmes la recordaven, al costat de la base tallada de l'arbre que la va matar. La vorera encara no s'havia netejat a fons i quedaven restes de sang al paviment sobre el qual va jeure. Periodistes preguntaven als veïns que s'aturaven a comentar el cas, les persianes dels comerços anaven pujant mandroses, el trànsit era escàs. Al carrer del darrere, el local de Metzineres estava tancat amb cadenat, silenciós i més buit que mai.