El 'miracle' d'Adrián, que viatjava a dos metres de la bomba: "El meu avi no va tornar a dormir bé des de l'11-M"

L'Adrián recorda que, aquell matí, tenia pressa. "Anàvem cap a classe per fer un examen a primera hora i arribàvem tard. Érem un grup de cinc nois de 15 anys que fèiem 3r d'ESO al col·legi Verge d'Atocha. Quatre nois i una noia. I aquell matí, ironies del destí , vam córrer per no perdre el tren".

Ho recorda ara, 20 anys després de l'11-M, Adrián Sánchez de la Blanca. Va ser un dels supervivents dels atemptats als trens de l'11 de març del 2004. Ell, juntament amb el seu grup d'amics, va ser víctima de les explosions que es van produir a l'estació de Santa Eugènia.

“No sé ni de què parlàvem en el moment de l'explosió; crec que ni parlàvem, perquè estàvem esgotats per haver corregut per agafar el tren. Sé que la meva companya va deixar la motxilla a terra, algú li va fer una broma fent-li un copet i llavors…”

Aleshores, va explotar. Era una de les bombes que hi havia col·locades als trens de Rodalies. Per Adrián, la sensació va ser “com un d'aquells somnis en què caus d'un barranc. Exactament, la mateixa sensació, amb la diferència que mai no s'acabava. Vaig començar a caure per un costat, per l'altre i era com: 'merda, no em desperto'. Pensava que encara somiava al llit”.

11-M: Vint anys del pitjor atemptat terrorista a Espanya

“El següent que recordo va ser despertar-me de quatre grapes al tren. La meva amiga estava a sota; als meus amics no els vaig trobar. Intentava despertar la noia, però no podia, li queia el cap. Recordo que li vaig donar uns quants cops a la pobra, per intentar despertar-la”. Com que no ho aconseguia, l'Adrián la va tibar per la motxilla i va arrossegar el seu cos fins a un dels esvorancs que van deixar les bombes. Així van aconseguir sortir del vagó i van caure a les vies.

Gairebé cec

Potser pel cop que es va donar, la noia va tornar en si. Es van asseure per descansar, però persones allà present els van dir que s'havien de moure perquè l'explosió havia destrossat la catenària i saltaven espurnes. “Allò semblava una pel·lícula de terror. Gent cridant, molta sang i una olor molt forta”. I una sensació que els ulls se li anaven tancant. No s'imaginava en aquell instant que va estar a punt de quedar-se cec.

Al cap de pocs minuts va trobar dos dels seus amics, amb diferents lesions. L'últim va aparèixer més tard, i per sort estava il·lès: “Va sortir volant al costat de la porta del tren i això li va esmorteir el cop. El van haver d'operar d'una oïda, però va ser qui millor va quedar dels cinc”, recorda.

Un altre amic va perdre la mobilitat als dits i això li va prendre el seu somni de ser cirurgià. A la noia li va impactar metralla als glutis. L'Adrián es va cremar la part superior del cos, cara inclosa. I els ulls, que tant mal li feien, van patir perquè aquell dia portava lents de contacte i s'havien rebentat: “Tenia més de cent impactes dins dels ulls. Avui, encara me n'hi queden un parell de trossos que no em van poder treure”.

Una dona li va deixar el mòbil per trucar al seu pare. “Quan va arribar vaig tancar els ulls i vaig dir 'fins aquí'. El següent record és entrar al quiròfan del Gregorio Marañón; o m'operaven o em quedava cec. Jo tenia pànic a les agulles i l'únic que deia al metge era que no em punxés”.

Però no hi havia manera que obrís els ulls. El dolor era massa intens. Fins que va sentir un metge dir: “si no obre els ulls en 5 minuts, es queda cec”. Aquest va ser l'esperó definitiu: “Agafant-me a la llitera, els vaig obrir de cop i vaig fer un crit dient que ja els tenia oberts. Em van fer posar gotes ràpidament, em van netejar i els vaig tornar a tancar”.

La ràbia

Al cap de dos dies li van operar la cara per curar les cremades i treure la metralla: “Va ser el pitjor mal que he patit a la meva vida. Em van posar Betadine a la pell i ni la bomba de morfina em calmava”. Després, set dies ingressat, que es va passar movent-se amb cadira de rodes per l'hospital dient que era "un noi a prova de bombes", i, en acabat, l'alta, tot i que va passar set mesos anant a rehabilitació.

“Les perspectives de vida et canvien molt. A partir d'aquí vaig deixar de pentinar-me. Fins aleshores no sortia de casa sense arreglar-me el tupè. Però a partir d'aquí canvien les prioritats. Em va quedar com a seqüela va ser una ràbia interna molt gran. Em va quedar molt odi. Molta frustració. No contra els musulmans, ni res. Però ràbia, que al final, gràcies a la Paola, la que ara és la meva dona, l'he pogut curar”.

Amb la resta d'amics no parlen del tema: “Fa molt que no els veig i no sé com hauran gestionat a les seves vides. Però d'allò no en vam tornar a parlar. Jo, en canvi, sempre he volgut expressar-ho. Perquè poder-ho parlar és bàsic per poder tancar una ferida des de tots els angles”.

Per això, per commemorar la seva supervivència, es va fer un tatuatge a l'esquena que posa “Every day”, per recordar “que cada dia cal viure la vida. Amb els teus. Ha estat un camí complicat, però el que em queda és que cal ser bona gent”.

Això no obstant, sent “impotència; encara no entenc que donessin l'ordre de destruir els trens dos dies després de l'atemptat. Ara prescriurà i mai sabrem què va passar. El terrorista és terrorista i saps que et vol matar. Però, la policia, els polítics… la gent, en definitiva, que ens ha de cuidar, per què van destruir l'arma del crim tan aviat?”.

L'avi

L'Adrián relata la seva història amb un to positiu i alegre… fins que toca parlar del seu avi, quan li salten les llàgrimes: “Sempre demano que em deixin explicar la seva història, perquè ja no és amb nosaltres. Va ser l'home més valent del món. Vivia a 10 minuts de l'estació i es va despertar pel soroll de la bomba. Tots pressentien que m'havia tocat a mi. La meva àvia el va aixecar i el va enviar a buscar-me a la Renfe”.

De casa a l'estació, l'home trigava normalment 10 minuts: “Aquell dia va arribar en 5. Però no sé què va passar que, quan va arribar, jo ja no hi era. Aleshores va començar a buscar-me per tot arreu. Per l'hospital de campanya, entre els ferits… i com que no em trobava, es va ficar dins del tren. Si jo sé el que vaig veure, no m'imagino què va veure ell”.

Aquella experiència va traumatitzar el seu avi: “No va poder tornar a dormir mai més. A les nits cridava dels malsons que tenia. Amb una ràbia i un dolor increïble. Va morir fa 4 anys, i no en va voler parlar mai. Ell no volia saber res de l'atemptat. Es posava malament. No va parlar mai del que sentia. De fet, ell ens deia que no tenia malsons, però els ha sentit fins i tot la meva dona. Quan es quedava adormit cridava”.

L'Adrián s'eixuga les llàgrimes per recordar que “el meu avi o va fer per mi. I això també em fa mal. Les víctimes que oficialment no en són víctimes. Perquè ell hi va ser i ho va passar pitjor que jo”.

Evita el tren

Aquell atemptat li va canviar la vida. Està estudiant periodisme per canviar el rumb laboral i passar més temps amb la dona. El que no fa més és “agafar el tren; si puc, ho evito”.

"Em segueix fent mal a les orelles escoltar els vagons passant pels rails”, relata en una visita a l'estació de Santa Eugènia, on recorda la bona sort que van tenir aquell dia: "Estàvem a prop de la porta, que va ser el que ens va salvar, perquè estàvem a dos metres de la bomba; els que estaven més a prop van morir i els que estaven més lluny igual. Vam tenir la sort que l'ona expansiva va sortir per les portes i ens va permetre salvar-nos”.