Juan Carlos Unzué: "M'aporta tranquil·litat saber que podré ser jo mateix fins a l'últim dia"

«Quan em van diagnosticar ELA sabia que m’estaven donant la sentència de mort però ben aviat va aparèixer la paraula màgica que ho va canviar tot: l’acceptació». L’exentrenador i jugador de futbol navarrès Juan Carlos Unzué va ser diagnosticat d’Esclerosi Lateral Amiotròfica (ELA) el 2019, tot i que els primers símptomes ja li van aparèixer un any anterior. «Estava entrenant el Celta de Vigo i vaig començar a notar un cansament excessiu i, a més, tenia un dit de la mà que em va començar a fallar... els metges no van tenir-ne cap dubte», relatava aquest dimarts Unzué, a la Facultat de Medicina i Infermeria de la Universitat de Girona.

Durant aproximadament una hora, Unzué va relatar diverses experiències de la seva vida i com viu el present amb la malaltia d’ELA.  «M’aporta tranquil·litat saber que podré ser jo mateix fins a l’últim dia i em podré emocionar i comunicar-me amb els altres» i admetia que, tot i la gravetat de la situació, tenint en compte que l’esperança de vida després del diagnòstic és d’entre tres i cinc anys i que no hi ha tractament ni cura, encara hi ha una cosa pitjor: «companys que volen continuar vivint malgrat la limitació física que pateixen però se senten obligats a morir-se perquè estan arruïnant la vida de les famílies per la manca d’ajudes». Unzué lamenta que són pocs els que tenen una estabilitat econòmica però en la majoria de casos no és així i, per tant, reivindica millores perquè hi hagi «una vida digna» i això passa per l’impuls de la Llei ELA «perquè arribin les ajudes, ja que un familiar no pot estar les 24 hores del dia i els 365 dies de l’any fent de cuidador».

Les claus de la felicitat

L’exentrenador i futbolista va relatar algunes anècdotes de quan era tècnic i que ara han pres més sentit que mai. «La primera vegada que em vaig asseure en una banqueta va ser per entrenar el Numancia de Sòria; la pretemporada va anar molt bé però quan vam començar la lliga, a segona divisió, vam encadenar moltes derrotes seguides; em vaig bloquejar fins que vaig trucar a la meva dona, José Luis Enrique i Pep Guardiola i, entre tots, em van ajudar molt; vaig sentir un gran alleujament de poder compartir les preocupacions i això també m’ha servit per afrontar la malaltia». 

El futbol també ha ajudat a Unzué a ser resilient i adaptar-se a totes les situacions que li venen de cara. «Si fa cinc o deu anys m’haguessin preguntat si seria feliç en una cadira de rodes hauria contestat que impossible, però puc afirmar que sí que ho soc perquè segueixo tenint una vida plena, em sento útil i he tingut una gran capacitat d’adaptació amb la prèvia acceptació, per això és important que tinguem autoestima i pensem que en els moments de dificultats tenim una capacitat de superació més gran del que pensem».

Finalment, Unzué va agrair la «gran tasca» dels metges i infermeres, per qui sent admiració i en va destacar l’empatia, com a virtut més important per a poder connectar amb els pacients.