"No pensàvem en nosaltres, el nostre neguit era la família"

«El que m’impactava més a l’arribar a l’hospital era el silenci que hi havia. Entraves al llocs comuns com passadissos o sales d’espera i no hi havia ningú. En canvi sabies que darrere les portes, hi havia una activitat frenètica. Jo feia el torn de nit, i entrar amb aquella silenci era impactant». És una de les imatges que li han quedat gravades a la infermera de la Fundació Althaia de l’Hospital de Sant Joan de Déu de Manresa, Nàdia Ascón Múrcia. S’emociona quan relata el que va viure fa tres anys, quan va aparèixer la covid.

De consultes externes de Digestiu i Oncologia, Ascón, va anar a parar a atendre malalts semicrítics. En un primer moment la van enviar a fer teletreball, però va durar molt poc. «Tot va ser molt ràpid. La UCI es va omplir, els quiròfans es van habilitar com a UCI i calia espai per a pacients crítics que encara no necessitaven cures intensives però que ja no podien ser atesos a planta». Es va habilitar l’Hospital de Dia.

«A semicrítics es va ajuntar gent que venia de diferents llocs, Sobretot de consultes externes. En alguns casos feia temps que no tractàvem malalts però ens vam adaptar ràpid».

10 hores i mitja sense parar

La primera nit, recorda, es van estar les 10 hores i mitja del torn sense sortir de l’Hospital de Dia amb els vestits de protecció, els famosos EPI, posats. Sense menjar, ni anar al lavabo ni descansar «No volies deixar els pacients perquè eren malalts que empitjoraven de cop i volta». Posteriorment es van reorganitzar per poder fer un descans.

Destaca que hi havia molta unió entre els professionals. Però també angoixes. «El nostre neguit era la família» i el temor d’encomanar-els-hi la covid. «Ja no pensàvem en nosaltres. Els volíem protegir al màxim». Ascon, juntament amb dues companyes més, van decidir anar a viure a un pis juntes. «Som infermeres i ens toca fer el que ens toca fer. Anar a la guerra dèiem, però i la família?». Segura a casa. «També ens va servir per donar-nos suport entre nosaltres». «Vaig plorar molt», comenta. «Em va quedar una hipersensibilitat emocional durant ben bé un any».

Quan va tornar a casa seva perquè tot s’allargava, es va instal·lar a un pis de dalt. «Quan els nens, d’ara 14 i 11 anys, pujaven les escales, els renyava. No pugeu, no pugeu. Això va ser una mica traumàtic. Fins que vam decidir que tot s’allargava massa i em van acceptar a casa», diu ara rient. Tot i així prenia mil precaucions. «Em dutxava a l’hospital, em treia la roba a l’escala, la posava en una bossa d’escombraries per rentar-la a part, i em tornava a dutxar». 

De tot plegat «segur que n’hem tret algun aprenentatge», reflexiona. «Ara ho penses i dius com vas reaccionar així?. Ni em va passar pel cap no anar a treballar». O també per exemple, la fragilitat dels humans. «Ens pensem que ho som tot i no som res». Amb entrebancs, comenta, es va anar adaptant. De la primera gran onada de la pandèmia li queden buits a la memòria, explica. «Era tant intents tot que suposo que és un mecanisme de defensa. Hi havia tants inputs que el cervell no ho ha retingut tot».