Quiosc Regió7

Regió7

Una refugiada a Manresa: «Vam trigar 20 anys a tenir la casa i només hi he viscut tres mesos per la guerra»

Natalia Kharchenko va fugir de la seva ciutat a Ucraïna amb tres dels seus quatre fills i un nét

Natalia Kharchenko en una aula de la llar d'infants La lluna, de Manresa OSCAR BAYONA

El dia que va començar a treballar de netejadora a la llar d’infants municipal La Lluna, al barri de la Balconada de Manresa, va parlar amb Regió7. Es diu Natalia Kharchenko i va néixer fa 53 anys a Ucraïna, a Dovbysh, un municipi on viuen encara no 5.000 habitants situat a 250 quilòmetres a l’oest de Kíev. «Amb la meva família vam trigar vint anys a tenir la casa feta i només hi he pogut viure tres mesos per culpa de la guerra», es lamentava.

Va arribar a la capital del Bages fugint de la guerra amb tres dels seus quatre fills (tres noies, Margarita, Tatiana i Daria, de 32, 30 i 17 anys, i un noi, Artem, de 14 ) i un nét de 5 anys (David). «La meva família ha trigat vint anys a construir casa meva. Tinc una casa molt gran. Vint anys! La meva mare», explicava plorant. «Vint anys per construir casa meva i hi he viscut tres mesos. La meva casa. La meva feina...». Insulta Putin, però no s’entén què diu. 

Al mòbil hi té emmagatzemats records que la transporten a moments de felicitat, com fotografies d’un pastís que va fer per a una celebració familiar, i d’altres de profunda tristesa, com el viatge de tres dies en autocar i tren fins a arribar a Catalunya. Les imatges de les diferents estacions per on van passar mostren l’èxode que es va produir quan va esclatar la guerra. A la seva ciutat hi ha deixat la mare i el marit, que té una invalidesa i que quan faci 60 anys, el 7 d’abril vinent, podrà marxar d’Ucraïna. Encara no sap si ho acabarà fent. 

A Manresa des del maig 

Els dos fills petits de la Natalia estudien a l’institut Cal Gravat. Ella ha començat a treballar a La Lluna contractada per l’Ajuntament a través d’un programa del SOC. Va arribar a Manresa el maig del 2022, i va ser acollida per la Fundació Germà Tomàs Canet a la Llar Sant Joan de Déu, si bé ara ja viu en un pis, on li continuen fent seguiment social. La fundació també l’ha ajudat a nivell laboral per trobar feina; entre d’altres, amb l’aprenentatge de l’idioma. Ja es comença a fer entendre una mica en castellà. S’enfada perquè li agradaria anar més ràpida a entendre’l i parlar-lo. Exclama que «no m’hauria pensat mai que als 53 anys seria capaç d’aprendre un altre idioma. M’agrada molt i és molt interessant». Amb el català ho veu més complicat, però comenta que a la seva filla Daria li diu que s’esforci per aprendre’l.  

Les bombes no van arribar a la seva ciutat, però sí a Jitòmir, a 60 quilòmetres. «Hi havia dones embarassades que van avortar. Van explotar les finestres». 

La guerra a Ucraïna va començar el 24 de febrer de l’any passat. La Natàlia i els seus fills -la filla gran fa sis anys que està establerta a Barcelona- van deixar el país el 7 de març i van arribar a Catalunya el dia 10. «Vam viure dos mesos a l’Hotel Occidental de Barcelona, amb la Creu Roja». Posteriorment, es van traslladar a Manresa, a la Llar Sant Joan de Déu, set mesos. Passat aquest període, van anar a viure a un pis. 

Afirma que mai no li havia passat pel cap que hi pogués haver una guerra amb Rússia. «Deien que eren germans d’Ucraïna. Jo hi tinc família, a Rússia; la germana de la meva mare i més gent. Per què ha passat això? Tots els ucraïnesos ens ho demanem. El Putin és un idiota immens», exclama mentre recorda que «el 2014 Rússia va iniciar una invasió a gran escala que s’ha allargat fins al 2022». 

«Encara és molt perillós»

De moment, no creu que pugui tornar al seu país. «Tan aviat com senti que és segur per als meus fills, aleshores podré tornar. Per ara, encara és molt perillós. Primer de tot, penso en ells». Des de Dovbysh li expliquen que «cada dia senten que cauen bombes i em diuen que viatjar allà és molt perillós. Necessito la meva casa, el meu marit, la meva mare, però em diuen que no, que em quedi aquí. Si Déu ens ho permet, potser algun dia hi podré tornar». 

La Natalia treballava en un forn de pa, a la seva ciutat. «A la nit vaig sortir de la feina i al matí vaig marxar. Va ser molt perillós, no vaig dormir en tota la nit. Vaig fer una motxilla per a mi i per al meu fill. Dos o tres pantalons, dues samarretes, documents, passaport, i vam marxar. Quan vam sortir de casa sonaven les sirenes». 

«Horror, horror»

Treu el mòbil i mostra fotografies i vídeos d’aquesta fugida. Van arribar amb autocar a Lublin (Polònia), des d’on van anar amb tren a Breslau. D’aquí a Berlín (Alemanya), Colònia, Brussel·les (Bèlgica), Lió (França) i Barcelona. Sospira mentre passa les imatges amb un dit de les diferents estacions: «Horror, horror». Es veuen plenes de gent, de bosses, d’ajuda humanitària. Mostra un vídeo de l’autocar que els va portar a Polònia, amb molta gent al voltant. Gent que, com ells, intenta fugir de la guerra. «Molta gent, canalla». En un vídeo se senten els plors d’un nen. En una foto es veu el seu fill dormint. S’emociona. 

A Lió van poder fer nit en un hotel gràcies a Creu Roja. «Vam poder dormir i dutxar-nos i descansar una mica. I esmorzar. No ens van fer pagar. Gràcies». 

La Natalia diu que a Manresa hi està bé. «M’agrada Manresa. Els meus fills van a l’escola... No és una ciutat molt gran. Pots anar a peu. Barcelona, no. Barcelona és molt gran i molt cara». 

El dia que aquest diari la va entrevistar estava especialment nerviosa. L’havia trucat al matí la policia per fer-li preguntes. La persona que se n’havia encarregat parlava rus. «Per què no parles ucraïnès? No vull escoltar rus!  Em vaig pensar que era un engany. No vull escoltar rus!». 

S’acomiada per anar a treballar. Abans, però, el fotògraf la retrata per a l’article en una aula de la llar d’infants on hi ha un petit grup de nens dinant. A la taula hi ha una espelma encesa. La innocència i la pau que tramet aquesta bonica imatge dibuixa un colpidor contrast amb la història que acaba d’explicar la Natàlia. 

Compartir l'article

stats