"La història ens porta cap a la independència, és inevitable"

La directora escènica i dramaturga manresana Sílvia Sanfeliu viurà avui la seva primera Diada com a presidenta d’Òmnium Cultural Bages-Moianès. Va ser escollida a l’assemblea que es va celebrar divendres. Del món del teatre i la cultura, forma part del Galliner -una família, diu- i Clam.

Amb una presidenta molt vinculada al món cultural, cap on tibarà més Òmnium Bages-Moianès, cap el fet nacional o bé el cultural?

Hi ha molts eixos. Però el motor és avançar cap a la independència. Hi ha els tres pilars que sempre ha tingut Òmnium: país, llengua i cultura. Tot suma es retroalimenta. Sóc a una entitat que fomenta la cultura, la llengua, la creació de continguts i la cohesió social, perquè volem un país pròsper, cohesionat, just i amb llibertats.

L’independentisme està esgotat com diuen alguns?

Ha viscut un sotrac. I després han passat coses que no acabem d’entendre. Moltes vegades ens emmirallem amb uns partits, però tenen unes altres dinàmiques. D’alguna manera han actuat en funció de les seves necessitats i les seves estructures, i llavors el poble s’ha quedat sense saber on som. I quan no saps on ets, no saps per on anar. Sovint aquest desconcert i atabalament ens pot. Però jo crec quan cal i quan i ha un objectiu, hi som.

Ara que parla de partits polítics. Va anar a les llistes d’Esquerra a les municipals del 2019...

Jo vinc del món de la cultura de fa molts anys. Per sort m’he pogut dedicar a això, que m’agrada i és la meva vocació. Va arribar un moment que en aquest país van passar moltes coses, i el 2015 o 2016 em vaig fer sòcia d’Òmnium i també de l’ANC. Sempre ho havia tingut clar però no era activista. Va coincidir que em va trucar Esquerra. Hi havia gent que coneixia i hi vaig entrar. El 2019 vaig anar a les llistes de les municipals. Hi havia afinitat amb Marc Aloy. Ens coneixem i l’aprecio moltíssim. Em va semblar que era una bona manera de fer activisme. Vaig aprendre molt, però amb el temps, te n’adones que no soc una persona de partit. Vaig deixar la militància perquè crec que puc aportar molt més fent altres coses.

Per exemple a Òmnium. Per què es va decidir a presentar-se ?

Jo era sòcia, i Òmnium volia fer canvis als premis Lacetània, i em van trucar. Vaig començar a treballar amb ells més el dia a dia. No anava les juntes però estava al dia. Hi ets però no acabes de ser. Per raons personals l’Anna Vilajosana va plegar i em van trucar. Jo em pensava que anàvem a fer una reunió del que ens ocupava, els Lacetània, però em van fer la proposta. M’ho vaig pensar i vaig trobar que em venia de gust, que em feia il·lusió i que era el que tocava. Em motiva moltíssim.

També s’ha renovat part de la junta...

Hi ha una persona amb qui he treballat, que és molt lluitadora, una gran actriu i a qui adoro, la Mireia Cirera. Li vaig demanar i hi és. Hi ha diverses sensibilitats. Del Moianès hi ha la Núria Alcobeda, i Montse Pujol i Malagarriga és vicepresidenta. Som les que entrem noves. Amb tothom fem un front molt potent.

Què pot aportar Sanfeliu en aquesta nova etapa d’Òmnium?

Omnium té una estructura nacional que lidera moltes coses, però hi ha molts projectes que venen del Bages-Moianès, i funcionen. Jo hi he de continuar treballant. Quan vens de fora és el moment de fer-se preguntes com per exemple, per què es fa així?. Per què sempre s’ha fet així?. Algú de fora pot pensar que està bé o si cal plantejar-se altres coses.

I de cara als socis ?

Òmnium Bages-Moianès té gaiebé 5.000 socis. Estaria molt bé que coneguessin o visibilitzessin des de dins més coses de les que estem fent. Tenim la gran sort de tenir un local en un lloc perfecte i preciós, al carrer Sobrerroca. Doncs fem-hi coses. Ja se’n fan, però fem-n’hi més, que sigui la casa de tots i que s’hi generin continguts i més vida. És una de les coses que m’agradaria avaluar.

Assumeix la presidència en un moment de, diguem-ne, incerteses, en plenes negociacions per formar govern a Madrid...

Sis mesos enrere tot era més gris. Ara estan passant coses que ens donen la sensació, que a vegades ens falta, de tornar a estar. Com deia Joan Brossa, la gent no s’adona del poder que té. I ara, de cop, ens sentim que se’ns ha d’escoltar quan durant molt temps ens hem empetitit. Cal tornar a parlar clar i català, fort, fer-nos sentir i tenir més orgull.

Què me’n diu de l’amnistia?

És la manera de dir prou ja de dir que el que va passar el 2017 era il·legal o que ens mereixem tota la repressió. No ens la mereixem, és totalment injust i s’ha criminalitzar una cosa que no és delicte. Amnistia no és un perdó. És acceptar que s’han equivocat. No és perdonar tothom i tampoc als policies. Van vulnerar drets fonamentals i això no entra en l’amnistia. A més a més les paraules soles no serveixen, perquè no compleixen. Sigui el que sigui, hem d’anar sobre segur. És un primer pas. Estic convençuda que la independència és bona pel país, i que la història ens hi porta. És inevitable. Però l’estan intentar evitar, i no hem de caure en el parany que nosaltres mateixos acceptem que ens la vulguin evitar. Intentem tenir-la el més aviat millor perquè estarem més bé.