Pablo Testa Grosbaum, israelià i jueu manresà: «Israel ha patit el que cap altre poble ha patit»

Pablo Testa Grosbaum (Córdoba, Argentina, 1979) fa 13 anys que viu a Manresa, on dirigeix Manresa Teatre Musical i el Ballet Clàssic Manresa. El que està vivint des de dissabte passat aquest jueu i israelià bé es podria definir com un malson. A Israel té família i bons amics. El neguit de saber que en qualsevol moment els pot passar alguna cosa es barreja amb la impotència que imposa la distància. Per això ha volgut parlar. Necessitava parlar.

Per a Testa, és tan important el que està passant aquests dies com el context en el qual situar-ho. «Malgrat que pertanyo a una de les dues parts implicades, el que tinc molt clar és que aquí hi ha dos pobles que pateixen molt». Dit això, l’esgarrifa la magnitud de la crueltat de l’atac de Hamàs. «Israel, òbviament, fa atacs i coses terribles, però els atacs sempre són puntuals contra objectius. El que ha passat aquí l’altre dia... Han arrencat nadons dels braços de les seves mares. Han violat persones davant dels seus fills. Han segrestat nadons, gent gran. Han disparat obertament contra civils indefensos amb una crueltat i una malícia que no són humanes». Té clar que «la violència mai no és el camí ni està justificada»; també opina que «el que ha passat no té precedents».

Malgrat que ha viscut, s’ha format i fins i tot ha patit dues guerres a Israel, «abans d’atrevir-me a dir qualsevol cosa em declaro ignorant. La gent opina molt ràpid, i no sap res». Posa com a exemple la diferència entre ser jueu i israelià. «Són dues coses diferents que la gran majoria no sap. Israelià és tenir una nacionalitat i ser jueu és una cosa molt complexa. Jo ho puc ser i ser ateu perquè pertanys a un poble, que és molt més que una religió; és una cultura i una nació». I afegeix que ser jueu i israelià «tampoc no vol dir que estigui d’acord amb la política exterior que té el Govern d’Israel. Estic absolutament en contra de les polítiques de Netanyahu i una gran part de la població també ho està». 

També posa l’accent en un altre aspecte que considera elemental. «Estem parlant d’un estat democràtic davant d’una nació governada per una entitat terrorista. Israel és l’únic lloc de l’Orient Mitjà on hi ha drets humans, on les dones tenen drets i on hi ha una llibertat absoluta de gènere, de sexe, d’entitat».  

No oblida recordar que «el poble d’Israel té 3.500 anys» en els quals «ha patit el que cap altre poble ha patit i ningú no l’ha defensat mai». «Té un historial de persecució i d’entendre que, si no ens defensem nosaltres, no ens defensa ningú, perquè no importem a ningú. Això corre per les nostres venes i historial». Per això, constata, «decidim quedar-nos en aquesta terra perquè allà on anem ens maten».

Va perdre família a l’Holocaust

La família de Testa per part de l’àvia materna era de Rússia, des d’on van anar a viure a Argentina i, després, a Israel. Per part de l’avi matern, que eren onze germans, va anar a Argentina, una germana va anar Israel «quan encara no existia» i la resta va morir a l’Holocaust. «Tenim un vincle molt especial perquè som els únics supervivents». 

«Tinc una amiga que viu en un quibuts. És a prop de la Franja de Gaza, on hi ha una primera franja i després una segona, i no van arribar allà, però estaven molt a prop». Explica que «a la ciutat més afectada, Ashkelon, que és a tocar, hi vaig anar per primer cop a fer un intercanvi i vaig estar-hi vivint sis mesos, i quan veig les imatges i tot...».

Durant la seva estada a Israel va viure dues guerres. «Quan hi vaig arribar, hi havia la segona guerra del Golf. Vaig baixar de l’avió i em van dir: ves a registrar-te per obtenir el DNI, amb això t’obres el compte bancari i després retires la teva màscara antigàs. Vivia a Tel-Aviv, ballava al Ballet Nacional d’Israel i tots els ballarins anàvem als assajos amb la nostra màscara. La deixaves al costat i, si sonava l’alarma, havies de sortir corrents al refugi i posar-te-la. També vaig viure la segona guerra del Líban. Sé el que és estar al llit preparat per si sonen les alarmes. Tenia un bon amic que era a l’exèrcit en aquella època i em deia: aquesta nit podràs dormir o aquesta nit vigila. He sentit atemptats i explosions de bombes al meu costat. És molt diferent opinar des d’aquí».

La capacitat de sorpresa de l’atac de Hamàs que tant s’ha comentat és, al seu entendre, «la pregunta» a respondre. «No estem parlant d’un atemptat en el qual han participat tres terroristes; estem parlant d’un atac de milers de persones. De mica en mica van sortint informacions i sembla que ni ells mateixos no sabien què estaven a punt de fer. Hi havia molt poques persones que ho sabien. En l’últim moment se’ls va donar la informació, justament per preservar al màxim el secret». No descarta que la crisi interna del Govern d’Israel i, com a conseqüència, la seva debilitat, hagi afavorit el que ha passat. I no creu que s’acabi en dos dies. «Això no serà fàcil ni curt».

Retreu que «hi ha un desequilibri dels mitjans de comunicació molt gran. No he vist pràcticament entrevistes a cap familiar israelià que han segrestat o assassinat o no saben on és la seva família; molt pocs. Hi ha una clara tendència a victimitzar més una banda que l’altra i no crec que sigui just».

Té un missatge final: «una de les persones en qui tinc més confiança [a l’escola que dirigeix] és marroquina. Les persones no ens podem jutjar per on venim».

Subscriu-te per seguir llegint