Imjahad Khallaf Horeya, palestí que fa dos mesos que viu a Manresa: «La gent resisteix perquè no té llibertat»

Imjahad Khallaf Horeya té 37 anys i és artista i periodista. Té una llicenciatura en Ciències Polítiques i Periodisme i un màster en Belles Arts i Gestió de Museus cursat a Noruega. Va néixer i vivia a la ciutat palestina d’Hebron, a la regió de Cisjordània, a uns 60 quilòmetres de Gaza. Fa prop de dos mesos que viu a Manresa.

Va arribar a Catalunya com a refugiat perquè a Hebron no podia garantir la seguretat de la seva filla. «Fa sis mesos ens vam despertar i estàvem envoltats per un atac de militars israelians. Va anar de poc que la meva filla, que té deu mesos, no hi perd la vida, i és quan vaig decidir que havíem de marxar», amb ella i la seva dona. No era el primer cop que patien un atac com aquest. De fet, explica que va estar tres anys a la presó, on va entrar als 18 a conseqüència de les seves accions artístiques. «Em van arrestar per fer un grafit». Sap el que és viure l’assassinat d’un cosí, sap què és patir un bombardeig a casa, perdre amics... «Si ets allà, no pots escollir», assegura. Amb la seva filla ha volgut ser ell qui tria, i ha triat que visqui segura.  

Ha vingut aquí per les similituds del clima i perquè «compartim el Mediterrani. Potser la mentalitat és una mica diferent, però sento que estic en un lloc on em puc sentir independent, sa i estalvi, i lliure». Per què a Manresa en concret? «Sento que amb Catalunya compartim moltes experiències i història. Per exemple, el patiment». Ara, diu, «estic intentant entendre el castellà per tenir un peu posat per aprendre el català. Vull integrar-me i entendre la llengua per fer el que fa la resta de gent i, si puc formar part de l’escena artística o periodística, benvingut sigui perquè he estat durant gairebé dotze anys un periodista que no podia exercir, perquè o t’arrestaven o et disparaven». 

Khallaf, que té amics a Gaza, comenta que, com que parla amb fluïdesa l’hebreu, pot seguir els mitjans d’Israel i que té les seves pròpies fonts d’informació, en les quals confia perquè «avui en dia els mitjans no te’ls pots creure perquè hi ha molta manipulació».  

Afirma que la situació allà és «horrible» i posa l’accent en un aspecte que considera bàsic i que els mitjans internacionals no reflecteixen, i és que «Israel està en xoc perquè és la primera vegada en la seva història que els palestins ataquen, lluiten i ocupen territoris. Això, per a la seva estratègia militar i mentalitat és un xoc i un fracàs». Recalca la importància del que va passar les dues primeres hores i insisteix que parla com una persona neutral, totalment independent i que no segueix cap punt de vista polític perquè «soc un periodista i un ésser humà abans que tota la resta» i que, tot i que hi ha vegades que en la guerra «has de ser neutra com a persona, però com a palestí has de seguir el teu cor», ara no és el cas. 

En aquestes dues primeres hores que esmenta, al seu entendre el que va succeir és que hi va haver una revenja espontània de població civil de Gaza, que va aprofitar la protecció que els va oferir l’ocupació i el control del territori de la resistència palestina per venjar-se d’Israel. «El pla no era matar ni segrestar civils, probablement. Per a nosaltres hi ha algunes escenes que no són acceptables, definitivament. Fins i tot tenint en compte que hem vist els israelians fent-nos a nosaltres el mateix, no és acceptable. Però, per altra banda, has d’entendre que dos milions de persones oprimides en una ciutat, sense ports, sense entrades ni sortides, on només tens aigua, electricitat i medicines; has d’assumir que la gent té una gran pressió i que en algun moment ha d’explotar, i és el que va passar». 

Tot i els tractats, res no canvia

Retreu que, malgrat els tractats de pau que hi ha hagut al llarg dels anys, res no hagi canviat. «No som partidaris de la violència, però no podem acceptar 75 anys de violència contra nosaltres, de robar-nos les terres, la nostra gent estimada». «Van morir de manera brutal; nosaltres hi morim cada dia», assegura. I afegeix que d’ençà que «el 1947 va començar la guerra, la gent viu ocupada, i la Llei internacional et dona dret a resistir». Dit això, retreu que el món només reaccioni quan pateix una banda, tenint en compte que des del 2007 hi ha hagut «cinc o sis guerres a Gaza i totes han començat per un atac israelià. El món s’ho ha mirat i no ha passat res. Han trobat una solució? No. Hem reconstruït les cases, hem aconseguit diners, menjar, electricitat, però ningú no pensa com fer que aquesta gent sigui lliure, que és la solució. La gent resisteix perquè no té llibertat». Envia una reflexió a Israel: «Si creus que aquesta terra és teva, t’has de preguntar per què no has tingut pau durant 70 anys». 

No creu que Hamàs perdi suport, tot i la brutalitat desencadenada per l’atac i les repercussions que té i tindrà. I sí que pensa que, si no es rebaixa la tensió, el conflicte es pot arribar a fer incontrolable. «És el moment que el món prengui una decisió», que depèn d'assegurar la igualtat de drets de palestins i israelians. Confia que de la reconfiguració de forces dins i fora del país que sorgirà del que està passant en pugui sortir alguna cosa bona per a la pau. 

Subscriu-te per seguir llegint