Gabriel Ribalta, conserge del Pius Font i Quer: «Els meus fills han nascut i s’han criat a dins de l’institut»

No és estrany que l’hagin homenatjat aquestes darreres setmanes. Gabriel Ribalta Arnau, Gabi (Castellfollit del Boix, 1959), ha estat un autèntic personatge per a bona part de la comunitat educativa del Bages, en especial de Manresa. És un personatge que s’ha fet estimar durant els 44 anys que ha exercit com a conserge de l’institut Pius Font i Quer de Manresa, el segon que hi va haver a la comarca, després de l’històric Lluís de Peguera. Ningú com ell ha viscut el dia a dia del centre. Va començar a les aules provisionals habilitades en espais municipals de la plaça Major de Manresa per traslladar-se aviat al barri de la Parada, una vegada es va acabar de construir el nou institut. Ell i la seva família han viscut dins el mateix complex educatiu, en uns espais habilitats per a la consergeria. Té lògica que ell mateix es consideri masover del Pius Font i Quer. Encara amb més raó si es té en compte que ell provenia d’una família que havien fet de masovers de can Pons, una casa de pagès de Castellfollit del Boix. Des de ben petit, el Gabi ha conviscut amb els efectes que li va provocar la poliomielitis, una malaltia que s’ha anat erradicant gràcies a la vacunació preventiva. Els estudis de secundària, igual que altre jovent del poble, els va fer a Manresa. Més endavant va deixar els estudis de Química que cursava a la UNED i l’Escola de Mines per incorporar-se a la vida laboral. La seva residència actual és a Canet de Fals.

Les seves arrels són de pagès. Va exercir-ne?

De petit havia ajudat a casa, però d’ençà que em vaig traslladar a Manresa, el meu suport va quedar més limitat, tot i que hi tornava els dissabtes i els diumenges. Des de l’any 1988, quan es va morir el pare, després d’anys d’insuficiència renal, la meva relació amb el món rural és més aviat emocional.

Sembla que la seva arribada al món de l’ensenyament va ser fortuïta.

Sí, l’estiu del 1978, em van venir a veure unes noies que no coneixia per explicar-me que, a Manresa, hi hauria un segon institut, i que podia optar a la plaça de conserge, i que si m’interessava presentés la meva sol·licitud a l’institut Lluís de Peguera. Vaig seguir les seves indicacions i al cap de pocs dies em van atorgar la plaça, després del vistiplau del director, Pere Rubió. Així va començar aquesta llarga aventura.

És poc conegut que el Pius Font i Quer comencés al rovell de l’ou de Manresa.

Es va començar el curs 1978-79 a la segona planta de l’edifici nou de l’Ajuntament, a la plaça Major. Les aules eren petites i estàvem ben embotits. A la planta baixa hi havia el mercat i, a la primera, les oficines de tributs. Va ser una època en què molts érem joves, però vam gaudir moltíssim. Un professorat molt jove i novell que en tot moment va tenir el suport dels veterans, que venien sobretot del Peguera. Es va començar amb el BUP (batxillerat unificat polivalent); tres cursos de primer, dos de segon i un de tercer. També un de COU, que era el previ a la universitat. Es va començar amb 220 alumnes, i l’any següent érem el doble, un fet que va obligar a ocupar la tercera planta.

Les condicions per a la docència no eren les millors.

Era una situació precària, molt difícil. El material més pedagògic era una cadira i una taula per a l’alumne. No hi havia res més. El trasllat a la Parada es va fer per les festes de la Llum de l’any 1980.

El nou edifici de la Parada us devia semblar el paradís.

Vam pensar que seria extraordinari, però ens vam trobar un edifici despullat del tot. El Pius es va haver de vestir amb el pas dels anys.

Com diu vostè, al nou institut es va convertir en masover.

El fet que el conserge visqui dins del recinte educatiu és un fet singular a Manresa. Abans era habitual que els conserges de les escoles públiques visquessin al mateix centre.

Mentrestant, vostè va deixar els estudis.

Sí, primer vaig intentar compaginar-ho, però era inviable perquè jo em vaig involucrar molt en la feina. Sempre m’ha agradat, m’ha apassionat. La meva plaça es va consolidar d’una forma molt natural, a mesura que passava el temps.

Viure a dins l’institut no deu ajudar a desconnectar de la feina.

A mi, viure a dins de l’institut no em va generar mai cap trastorn. Fins i tot, els meus fills han nascut i s’han criat a dins de l’institut. Els records i les fotos d’infantesa seves són al Pius. És cert que, a vegades, fora d’hores has d’atendre el telèfon o fer algun servei inesperat. El fet més cruel va ser quan un alumne va desaparèixer i el van trobar mort al parc de Can Font.

La paciència ha de ser un valor en la feina que vostè ha fet.

És una de les habilitats més necessàries de la feina d’un conserge. La primera persona que veu i tracta un alumne és el conserge. I, a part dels alumnes, cal tenir el màxim d’empatia amb els pares i els professors.

L’empatia ha de ser inherent a la persona?

Millor si és natural, però també cal procurar perfeccionar-la. De tot se’n pot aprendre. S’ha de procurar atendre les persones amb tot allò que estigui a les teves mans.

El perfil dels alumnes de l’institut ha canviat en quatre dècades.

Abans hi havia un primer filtre, perquè per accedir a BUP havies d’haver acabat l’EGB i tenir el graduat escolar. Això signifi- cava que arribaven a l’institut amb 14 anys, i no amb 11 o 12, com passa ara amb l’ESO, quan encara són nens. La vida escolar als instituts s’ha allargat dos anys. A part dels de Manresa, venien molts alumnes de la comarca, perquè no s’havien desplegat els centres de secundària. Als instituts, els alumnes hi viuen una etapa molt marcada de la seva vida. També, va ser una innovació l’ensenyament inclusiu, que està molt bé, però darrerament els recursos són molt justets.

Relacionar-se amb els pares no sempre és bufar i fer ampolles.

En els darrers anys, una de les coses que més m’ha emocionat és que quan els alumnes acabaven l’etapa de l’institut, venien els pares a acomiadar-se i a agrair la feina.

En general, no li sembla que als centres docents s’ha perdut respecte?

Tot ha canviat i de forma ràpida. Si s’ha perdut respecte, els primers culpables som nosaltres. Potser tampoc no hem sabut fer-nos respectar. De petit, qui feia una entremaliadura patia perquè els pares no ho sabessin perquè hi podia haver càstig de l’escola, més el càstig dels pares. Actualment, hi ha qui va a demanar explicacions al centre.

Ha sentit especial afinitat amb algun dels col·lectius presents a l’institut?

Sempre m’he sentit bé amb tothom. Mai m’ha faltat el seu suport. Si alguna vegada hi ha hagut algun entrebanc, ha estat responsabilitat meva. Si per les meves limitacions ha fet falta un cop de mà, amb només obrir la boca ja l’he tingut. Jo també he procurat atendre sempre les necessitats del centre.

...I de jubilat, on té el seu espai vital?

L’any 2000, en previsió de futur, vam comprar una casa a Canet de Fals, que és on ara visc.

Parlant amb vostè, és obligat demanar-li el paper del mòbil a l’institut.

És un tema que genera molts problemes als centres d’ensenyament, sobretot a secundària. Els mòbils són com un ganivet, en pots fer mal ús o el pots fer servir a la cuina per preparar un àpat. A l’institut no he vist addictes a les drogues, però sí als mòbils. Si a un alumne se li requisa el mòbil, la reacció és que perd una cosa vital, imprescindible.

Un conserge ‘masover’ es caracteritza per saber fer moltes coses. Què li han demanat més?

Hi ha molta activitat en reprografia, programació de visites, conservació de les instal·lacions, compres de material, conservació de les instal·lacions...

A Castellfollit, el seu poble, també es va implicar a l’Ajuntament.

El 1983, a les eleccions municipals de Castellfollit del Boix, hi va haver un cert enrenou, amb uns resultats molt disputats entre dues candidatures. L’alcalde va formar equip de govern amb els regidors de les dues candidatures i em va demanar que dediqués unes hores la setmana a la secretaria municipal, una feina que vaig compaginar durant uns anys amb la de l’institut. Va ser un període vitalment molt intens. Després ja va arribar un secretari de carrera. A l’Ajuntament també hi vaig exercir de regidor durant un mandat, 1995-99.

Subscriu-te per seguir llegint