«Els antidepressius són del que es ven més avui dia; és un reflex de la societat»

Leonardo López Rosado (Manresa 1960), Leo, ha estat durant 50 anys rere el taulell de la Farmàcia Planas del carrer d’Àngel Guimerà de Manresa, on coneix i el coneix tothom. Divendres de fa dues setmanes es va posar la bata de feina per darrera vegada. A banda de despatxar, durant un temps també hi va fer assessorament en maquillatge i nutrició. «La sort que vaig tenir és que em donaven les eines per fer-ho». El tracte amb la gent i intentar ajudar-los és el que més l’ha satisfet de la feina.

Quan arriba a la farmàcia?

Vaig començar el 74-75. El nom, en aquell temps, era Farmàcia Maria Roser Planas de Bertran.

Que era la mare dels dos germans que la porten ara.

Sí. Vaig començar com es feia abans. D’aprenent de quarta, tercera, segona i, després, d’auxiliar. No tinc cap titulació. La meva mare treballava per a la mare de la senyora Roser i, parlant amb ella, va sortir el tema. Vaig començar un 25 d’octubre. El primer que vaig fer va ser dedicar-me a posar en uns sobrets unes boletes que donaven per als nens com a regal. Amb 14 anys era un crio, treballar era un joc i no estava format. 

Quin és el medicament que mai no ha deixat de vendre al llarg d’aquests 50 anys?

El Frenadol. Després, les Juanola. De Gelocatil, que ara es ven tant, en tenia un al prestatge i no es movia ni per casualitat. 

I algun que es posés molt de moda i que ja no compra ningú?

L’Hibitane es venia molt. El Bucometasana. Són per al coll. Estic parlant a nivell de taulell. La Lizipaina en el seu temps també s’havia venut molt. Ara també ha anat una mica a menys. 

I el medicament que es ven més actualment?

Ara s’està venent moltíssim el Gelocatil i el Paracetamol, i també alguns antiinflamatoris.

Pels medicaments que es venen més, poden veure com està la gent en general. Per exemple, hi ha hagut alguna època que es venguin més antidepressius?

Cada vegada se’n venen més. Et trobes que despatxes una recepta i que et diuen que hi ha coses que no les volen, però, quan arribes al Lorazepam, l’Orfidal, l’Omeprazol, sobretot, o a la Sertralina, et diuen: «posa-me-les totes», perquè és la pastilla de la felicitat. Et prens això i inhibeixes el problema. Crec que els antidepressius són del que es ven més avui dia; és un reflex de la societat.  

Segur que hi ha molta gent que quan demana un medicament el rebateja. N’hi ve algun al cap?

Recordes que fa molts anys van matar un primer ministre d’Itàlia que es deia Aldo Moro? Aquí tenim un medicament que es diu Aldo-Asma i un bon dia va venir un i em va dir: «dona’m un Aldo Moro». Jo li vaig dir: «a l’Aldo Moro fa quatre dies que l’han matat. Per què ho vols això?» (riu). En comptes de col·lutori et diuen locutori o, en lloc de demanar-te un genèric, un genètic. 

Alguna anècdota divertida?

Una vegada va venir una noia i em va dir: «pugem dalt que et vull ensenyar una cosa». Es va abaixar els pantalons i... m’ho va ensenyar. Era un granet. M’ho podia haver explicat. Una clienta es posava els supositoris per al pit sota el braç, i un deia que «aquests supositoris Pilka em van molt bé» i se’ls posava als forats del nas i anava respirant. Al final, ja li deia: «si a tu et va bé, tira milles» (riu). 

Una clienta es posava els supositoris per al pit sota el braç, i un deia que «aquests supositoris Pilka em van molt bé» i se’ls posava als forats del nas i anava respirant

La farmàcia va començar al número 27, al xamfrà amb el carrer de Casanova, fins als anys 90. 

Recordo que, quan plovia, com que era un edifici antic, l’aigua anava baixant per tots els pisos i arribava a la farmàcia, i jo feia una canalització amb serradures i plàstic per reconduir-la al carrer. 

Com era el Guimerà, llavors?

A l’hivern, quan venia al matí, hi havia calefaccions que eren de carbó i recordo l’olor de cremat i una boira molt espessa. 

I més cotxes que ara?

Sí. Jo els cotxes els he vist passar cap avall, passar cap amunt, en les dues direccions... 

Ha canviat molt la seva feina en aquests 50 anys?

Sí. Abans no era tant burocràtic. Ara ho és molt. Has de fer fitxes per aquí i fitxes per allà. Crec que és més fàcil despatxar que tot el que ve després al darrere.  

I la clientela, ha canviat?

Hi ha molta gent que ve i que no escolta les explicacions que els dones. També n’hi ha de molt maca, que els despatxes i, després, quan tornen, et diuen: «Leo, això m’ha anat molt bé», i això és molt gratificant per a mi i per a la farmàcia.

La gent s’automedica més?

El problema és que, ara, si has d’anar al metge, et dona hora per a molt tard i moltes vegades et venen a demanar consell . 

Els havien arribat a atracar per aconseguir drogues?

Atracar-nos, no, però ens havien entrat. A l’altra farmàcia, com que no hi havia els nivells de seguretat d’aquesta, recordo que fa molts anys va entrar a robar un noi i va agafar una cosa que teníem amb tots els verins, perquè fèiem fórmules; ara ja no en fem. Ho va agafar, s’ho va injectar i el van trobar mort a les escales de la Mil-centenari. Un bon dia va venir la seva mare i, plorant, ens ho va dir. Pensa que la meva generació va viure el boom de la droga. Jo vivia a la Font i hi tenia molts amics que ja no hi són. 

La covid va tensionar molt les farmàcies. Com ho recorda?

Va ser un temps molt dur. Jo la vaig agafar. Vaig ser dels primers, ho vaig passar bastant malament, però vaig estar a casa. I, després, tot tancat. Feia por. Jo crec que ha fet molt mal. 

Les mascaretes, els tests...

Totes aquestes coses, quan nosaltres en volíem tenir, eren caríssimes. Una capsa de cent guants l’havíem venut a 24 i 26 euros perquè ens venien a uns preus estratosfèrics. Una capsa que valia sis euros es va multiplicar per tres o quatre. El tema de les mascaretes, igual. Va ser terrorífic. Fins que l’estat no va intervenir i va posar un topall als preus hi va haver molta gent que es va fer d’or. 

Subscriu-te per seguir llegint