Gina Rognoni, metgessa de l'UCI de l’Hospital Sant Joan de Déu: "Directament, Althaia ens va posar ajut psicològic"

Gina Rognoni Amrein (Barcelona, 1981) resideix a Artés i és metgessa intensivista a la Unitat de Cures Intensives (UCI) de l’Hospital Sant Joan de Déu de Manresa. Hi treballa des del 2012, aleshores com a becària, i, a partir del 2013, com a assistencial. Després de la covid, diu que «les persones, o s’han superat o s’han rendit, algunes».

Recorda què estava fent el 14 de març del 2020, quan l’Estat espanyol decreta l’estat d’alarma comença el confinament?

Concretament, no perquè, ja abans d’aquesta data, estava en alerta total perquè havíem rebut un pacient sospitós de tenir covid que ens van derivar d’Igualada. Nosaltres havíem rebut la informació prèvia d’Itàlia, que és el més proper que teníem, i de col·legues que ens explicaven coses que no es acabàvem de creure, tot i que ho veiem, amb fotos i informes. Per tant, recordo molt més la preparació de rebre el primer possible pacient d’una zona afectada que el dia concret de la declaració de l’estat d’alarma. 

Per què el van portar aquí, el pacient?

En aquell moment no tenien lloc, suposo, i, nosaltres disposàvem dels pocs box d’UCI amb aïllament aeri específic per a malalties infeccioses que hi havia. Recordo molt bé l’equip que el vam atendre. Com ens vam preparar, vam improvisar un protocol per entrar i com la infermera i jo, que vam entrar, ens vam fer una abraçada d’aquelles de dir: anem a fer una cosa extraordinària. Era una situació rocambolesca i de pel·lícula i, després, va ser el pa de cada dia. 

Quan va tenir la percepció de la gravetat de l’assumpte?

Tenia nens a la llar d’infants i els vaig dir que no hi anirien, profilàcticament. I vam pactar que potser aniria a viure a un altre lloc sola segons el que passés. Això va ser abans del confinament, i va ser la primera alerta. La segona, va ser rebre el primer pacient, per la por de la malaltia, i el tercer impacte, que va ser la bufetada total, va ser quan, en dos, tres dies, vam omplir l’UCI i estàvem desbordats. Vam passar de tenir un possible malalt a tenir l’hospital ple. Aquella va ser la bufetada grossa. 

Hi ha algun moment que no es pugui treure del cap?

Hi ha una part que va ser tant impactant i irreal que t’autoprotegeixes i ho aïlles una mica perquè, si ho remous, no sempre et sents còmoda. Et quedes amb les coses positives que es van fer. 

Què va ser el més dur del viscut?

Recordo dos moments. El de si decidia viure o no amb la meva família. Tenia un nadó de sis mesos. Se’m posen els ulls brillants [s’emociona visiblement]. Aquesta decisió va ser difícil i, per sort, la parella i la família em van acompanyar i em van dir: és que no pots deixar-lo, amb sis mesos. Va ser un gran gest i va ser assessorat amb els d’infeccions i amb els psicòlegs. L’altre va ser que, nosaltres, a l’UCI, vèiem els casos més greus i n’hi havia moltíssims, però, en la primera ocasió que vaig pujar a planta, que és una cosa que sempre fem, i vaig veure que totes les unitats d’hospitalització estaven plenes de pacients que, en realitat, havien d’estar a l’UCI i que la resta de gent estava fent la feina que habitualment es fa a l’UCI, va ser l’únic dia que hi vaig baixar, em vaig ajupir en un racó i em vaig posar a plorar. 

Ha requerit ajuda psicològica?

Requerit, no, i això és un agraïment molt gran que vull fer a Althaia perquè, directament, ens en va posar. He d’agrair molt especialment a la Neus Bacardit, que és la psicòloga que ens va portar a l’equip de l’UCI. Jo no he anat mai al psicòleg, en aquell moment no tenia la sensació de necessitar-ho, però, penso que ens va donar unes eines, un coneixement, entendre el que estaves vivint i com ho havies afrontar. Va fer una feina fantàstica. I recordo molt bé un exercici que em va fer i que vaig plorar un munt d’estona. 

Fruit de la covid, s’ha millorat a la sanitat?

Vull pensar que tenim més capacitat d’adaptació davant de grans imprevistos, però, també penso que, a nivell nacional, el moment és delicadíssim. La manca de recursos econòmics i també de personal format, qualificat. Per tant, és un moment delicadíssim i clau per decidir com tirem endavant la sanitat pública. Jo en soc una ultradefensora.

Subscriu-te per seguir llegint