Montse Soler, infermera: "Jo he fet un canvi de professió; el necessitava"

Montse Soler Sellarès (Manresa, 1967) és infermera i, actualment, és la responsable d’atenció a la ciutadania i experiència pacient de l’Hospital Sant Joan de Déu de Manresa. Abans de la pandèmia va fer el doctorat. Ha estat trenta anys exercint entre urgències i emergències i dona classes al grau d’Infermeria de la FUB. 

Recorda què estava fent el 14 de març del 2020, quan l’Estat espanyol decreta l’estat d’alarma i s’inicia el confinament total de la població?

Estava treballant a l’hospital i va ser una sensació molt estranya. Des del mes de febrer ja anàvem rebent informació i vèiem imatges del que estava passant a Itàlia. N’anàvem parlant, però ningú no s’imaginava el que ens venia a sobre.

Quan van ser conscients de la gravetat de l’assumpte?

Va ser a Igualada, on vam veure la gravetat del pacient. Començaves amb una insuficiència respiratòria i, en res, havies d’intubar-lo i, sinó, claudicava. I el que et cridava l’atenció és que era gent molt jove i sense antecedents. I l’impacte va ser veure que els primers que anaven emmalaltint eren professionals que estaven a primera línia. 

Aleshores treballava al SEM.

Sí. Sortia a buscar malalts. Vaig ser de les que va anar a buscar el primer malalt a Igualada. Va ser bastant impressionant. O quan anava a portar malalts a Barcelona, aquella carretera on no veies ningú. És un silenci que encara ara fa que se’m posi la pell de gallina. O quan vam arribar a Igualada i ja hi havia els Mossos que no deixaven passar ningú i la impressió de veure un hospital que tens aquí al costat, on coneixes molta gent i que estan esgotats. I aquells malalts que vas anar transportant. A Manresa, a Vic... A la que van entrar, a nosaltres també se’ns va complicar molt.

Li volia demanar si hi ha algun moment que no es pugui treure del cap, entenc que el d’Igualada és un d’ells. 

Sí. És que veure aquest esgotament i que et falten respiradors, perquè ningú no estava preparat. Tots els invents que van fer els enginyers i la Seat no tenien la potència ni el volum que necessitaves.  

Recorda quin va ser el moment més dur?

Quan vaig cuidar o traslladar professionals companys. Pels que estàvem treballant era surrealista. Va ser molt dur i era impotència. També va ser el moment de retrobament de molts professionals. Tothom es posava en contacte els uns amb els altres per saber si la gent estava bé.  

Ha necessitat ajuda psicològica?

No.

Ha perdut algun familiar?

No. Coneguts, sí. 

S’han millorat aspectes de la sanitat?

Hi ha coses que sí. S’han establert protocols molt clars. La gent va més ràpid a organitzar-se, quan passa alguna cosa.  

Què no s’ha fet i s’hauria de fer?

Hi ha hagut com dues fases. La primera onada, tots els professionals sanitaris, familiars i població en general, vam tenir molta por. Vam sortir d’aquesta fase, no vam tenir temps de relaxar-nos, i va arribar una segona fase, i aquesta va ser d’esgotament. A la que vam començar a obrir fronteres o barreres, la gent es relaxava molt fàcilment i emmalaltia, i tu seguies aquí amb una guerra. I, un cop hem passat tot això, l’actitud de la gent, aquells aplaudiments, aquell suport, han passat quatre anys i la gent està enfadada, estem exigents. Després de tot això, jo he fet un canvi de professió; el necessitava, i, com jo, de la meva generació, molts l’han fet. Els que estaven a UCI, infermeres, companyes, han necessitat fer un canvi. Si tornés a passar, segurament tornaríem, perquè els meus peus se’n van a l’emergència i al que he fet tota a vida, però ara necessitava un canvi. És molt xocant, després de quatre anys, que hi hagi gent que ha oblidat que som molt vulnerables. Ara hi ha molta crispació. La gent està molt enfadada. Ja no se’n recorda que està en una llista d’espera i vol les coses immediatament. 

Creu que estem preparats si hi hagués una altra pandèmia?

Penso que aniríem més ràpids. 

Subscriu-te per seguir llegint