Se sol dir que un no és d’on neix, sinó d’on pastura. Tot i que en termes de futbol, millor celebrar amb els teus que a prop del rival. Sobretot si és un dia històric. O almenys així ho va entendre la comunitat marroquina resident al barri de Sant Antoni (Barcelona). Mitja hora abans que arrenqués el decisiu partit davant la selecció espanyola quedava clar que allò no era una tarda normal. El silenci sepulcral del carrer de Sant Pau contrastava amb el bullici de cada bar i terrassa al qual t’acostaves. Banderes, cares pintades i il·lusió. Molta il·lusió.

La història ja estava feta. Tot i que en volien més. «No he pogut dormir en tota la nit». «Fa dies que jo amb prou feines menjo, serà únic», es podia escoltar en una xerrada entre amics camí del bar amb una bandera marroquina al coll. Els nervis existien, tot i que van desaparèixer amb el rodar de la pilota. El silenci només va existir durant l’himne del Marroc. Després, era moment d’animar.

Sobretot Ziyech, el més estimat de l’afició. Els crits de «Zi, Zi, Zi» cada vegada que l’habilidós jugador del Chelsea tocava la pilota ensordien qualsevol al Restaurant Rahma de Barcelona, en el qual la retransmissió es va veure en àrab. Tot i que la bogeria arribava amb cada regat de Boufal. Els seus moviments en el perfil esquerre eren l’encendre d’una afició que s’ho va anar creient amb el pas dels minuts. Els comensals cridaven. I els cambrers es mimetitzaven amb la mirada a la televisió i aplaudiments entre safata i safata. Al Rahma se celebrava tot. Sobretot les recuperacions i les accions defensives d’un combinat que va saber patir per celebrar. Tot i que a Barcelona patir, no patien ni amb la pressió dels de Luis Enrique sobre Bono. Havien vingut a celebrar. I a fer història.

Tot i que, com cada conte de fades necessita el seu moment tètric, en el minut 23, després de les millors ocasions dels Lleons de l’Atles, se’n va anar el senyal del televisor. Va tornar el silenci. I tots van córrer al mòbil per sospirar amb cada actualització que Twitter els oferia. Els aplaudiments van tornar el senyal i els presents van semblar entendre que aquella tarda l’única manera de triomfar era aprenent a sobreviure. O a celebrar cada petit triomf.

El moment de la revenja

Com arribar al temps de festa amb empat a zero. «¿Has vist això? Podem guanyar. Cal tornar-li a Espanya aquests dos penals que ens van robar en l’últim Mundial. És moment de la revenja. Podem». I tant si ho creien, va ser començar la segona meitat i una de les cambreres va acostar dues bengales de fum verd als comensals. La festa estava armada. I tot i que els va deixar sense veure futbol durant uns minuts, tot era igual. Estaven escrivint història. I encara els faltava el millor.

Els últims compassos del partit es van viure entre pregàries, cambrers que no volien mirar la pantalla i crits de ‘Visca el Marroc’. Firmaven la pròrroga i volien la tanda de penals, tot i que veure Nico Williams preparat per entrar els va canviar la cara. Alguna cosa dins d’ells semblava intuir el que el jove jugador de l’Athletic podia fer. Fins que algú va alçar la veu, «avui guanyem». S’ho van creure.

Amb les banderes del Marroc i Palestina onejant al so de diversos càntics en àrab es va arribar a la pròrroga i van celebrar. També quan Unai Simón va treure una cama miraculosa per mantenir l’empat a zero. Ho havien vist dins. Com el xut de Sarabia a la fusta. La repetició del gol que no van encaixar els va treure el somriure perquè sabien que ara arribava el millor. Confinants que aquella tanda de penals no se’ls escapava, van acostar els petards a la porta del restaurant i els van deixar preparats. Tenien Bono, estava fet, es repetien. I així va ser.

Amb la primera pena màxima es van intentar contenir però a cada pilota que Espanya errava, la festa era més gran. Cambrers desencadenats a sobre de la taula, cadires volant, una mare alçant el seu nadó a l’aire, petons a la bandera marroquina i una consigna: «Tots al carrer». Perquè sense planejar-ho mig barri es va congregar just davant del restaurant per inquietar qualsevol cotxe que passés, per cridar i per donar per iniciada una vetllada històrica.