Sense Déu

De totes les coses que li han passat a la societat catalana els darrers 100 anys, una de les més bèsties és que hem deixat de creure en Déu. Sí, encara hi ha gent que va a l’església (o a la mesquita o al centre evangèlic) cada setmana, però el gruix de la societat, el mainstream, prescindeix de la idea de Déu. I si hi creu una mica, fa com si no hi cregués, que pel cas és el mateix. La dimensió col·lectiva de la religió, les tradicions, el control social o la construcció de comunitat, ha desaparegut completament o ha sobreviscut desvinculada de la fe. De Tot sants al Nadal, passant per Corpus!, la component religiosa del nostre calendari festiu és cada cop més residual. De la mateixa manera, batejos, comunions i casaments per l’església són cada cop menys freqüents i sovint tenen un valor més social i ritual que estrictament religiós.

Però no és només que la religió hagi deixat de marcar la nostra vida; Déu i la transcendència de l’ànima han desaparegut també de les nostres preocupacions i converses. Excepte minories respectabilíssimes, aquí ningú confia en la intervenció divina per solucionar un problema ni té en compte la vida després de la mort a l’hora de prendre decisions. Amb alguna excepció, a Europa ni tant sols la dreta conservadora acaba els mítings pregant a Déu, com sí que fan a Amèrica (del Sud, del centre i del Nord). Per altra banda, les creences més o menys esotèriques que intenten omplir alguns dels buits existencials deixats per la religió no tenen ni de lluny la solidesa i l’abast que tenia el catolicisme que van conèixer els nostres avis i dotzenes de generacions darrere seu. Ni tampoc són el mateix, per descomptat, les tècniques i exercicis de consciència, amb una diluïda perspectiva espiritual, que ara estan tan de moda.

Es pot considerar aquesta onada secularitzadora positiva o negativa, això dependrà de cadascú, però el cert és que no n’hem sigut (o volgut ser) prou conscients ni ens hem preparat per gestionar-la. En una societat i una administració pública que elabora plans i estratègies per a tot, no n’hem acordat cap per encarar adequadament la reducció accelerada del pes de l’església i les creences religioses. I d’aquí una pila de disfuncions i anacronismes: des que en una capital on les esglésies no s’omplen ni els diumenges s’hi estigui edificant un temple d’enormes dimensions, fins a la gran quantitat de dependències religioses –moltes d’elles amb alt valor patrimonial– sense ús o directament abandonades, hospitals i escoles propietat d’ordes religiosos on la gran majoria d’alumnes o pacients passen de la religió, o festes oficials tan absurdes com la Puríssima Concepció.

Sense tenir prou en compte aquesta transformació profunda de la nostra societat és fàcil cometre errors de càlcul i pensar que a la tercera dècada del segle XXI una efemèride llunyana vinculada a la vida d’un sant serà capaç de motivar i mobilitzar una ciutat europea com Manresa.

Subscriu-te per seguir llegint