La nostra preuada aigua

És moment de reflexió, escoltar la ciència, llegir i observar com estem matant el món. Estem assistint a moments tristos en el qual trontollen els sistemes ambientals, també socials i econòmics. I és moment d’un debat social i polític en profunditat de mirar cap on anem. Un debat que al regne espanyol ve també gràcies al fet que conservem un entorn natural privilegiat que cal conservar, però que té el focus d’interessos econòmics posat a sobre sense pensar que sense aquest entorn natural correm el perill de convertir-lo en un desert.

Només hem de mirar les dades reals que aporta la ciència. En trenta anys fins a 143 milions de persones es podrien veure obligades a deixar els seus països a fugir de l’escassetat d’aigua. Entre les causes mediambientals de la desertificació hi ha la sequera, la pobresa i també l’especulació forestal-agrària, turística i dels gegantins macroparks de renovables.

Pensem que més del 74% del territori espanyol està potencialment afectat per la desertificació, cosa que podria causar greus impactes ambientals que alhora social i en l’economia, però no protegim el tresor de l’aigua. El 44% de les masses d’aigua espanyoles estan en mal estat.

L’especulació agroindústria està al darrere d’un problema nascut de la proliferació d’un reg que beu més del 80% de l’aigua disponible a la qual s’afegeix l’excés d’adobs i pesticides en l’agricultura intensiva i els purins de les macrogranges. És per això que ens trobem en un debat de models de desenvolupament diferents: volem preservar el nostre entorn natural i assegurar la perdurabilitat dels nostres recursos per a les generacions futures i que tant ens aporten a llarg termini, o preferim consumir en un curt període de temps la font de recursos que ens brinda el nostre fràgil medi ambient?

El sentit comú diu que la solució no ve de la mà de comprometre els nostres recursos naturals si volem un futur. La península s’asseca, per més que durant uns quants dies plogui i nevi, així que les economies basades en l’aigua, com la de la neu i els regadius i ramaderies industrials, sembla que tenen els dies comptats, tal com ens avisa la ciència des de fa temps encara que algunes orelles de polítics vinculats als lobbies especulatius de la neu, la ramaderia industrial i cultius absurds.

Espanya s’asseca mentre en zones del Llevant i més al sud, en nom d’una solidaritat, caciquil, exigeix aigua, per seguir «rendibilitzant-la» i vendre a Europa fruites i hortalisses regades amb una aigua cada cop més escassa, de fet fins al 70% de la producció se’ns en va fora, una cosa semblant passa amb el sector porcí industrial tan contaminant i necessitat de la preuada aigua. És un greu error destrossar el nostre fràgil mitjà i, si no, llegeixin la història de l’Illa de Pasqua. Més aviat, la solució és fixar la mirada cap als recursos naturals i apostar per models econòmics diferents com el decreixement (prou de créixer, el nostre món no ho aguanta). Quan pugem a les nostres muntanyes pensem que d’aquí ve la nostra aigua.

Prou d’ampliar projectes especulatius de neu i sense cap futur (pensem en la quantitat de totxo que es va ficar en el passat al nostre bell litoral i com ha quedat ara que se’ns en van les platges pel creixement del nivell del mar).

Gaudeixin de la bellesa paisatgística i reflexionin sobre quin model de desenvolupament volem per al nostre món, per assegurar la supervivència dels que venen darrere. I no pensin en olimpíades d’hivern desgavellades en el preciós Pirineu. Recordem que estem en un món que s’escalfa. Salvem el que tenim.

Subscriu-te per seguir llegint