El centre educatiu ha de ser la diana?

L’educació no se centra en l’etapa escolar i no és una feina exclusiva dels mestres, professors o de qualsevol perfil de docent. Fins ahir, dimecres, en escriure aquest article, bona part de la problemàtica derivada de la tragèdia de Sallent es focalitzava en el sistema educatiu: en el professorat, en els protocols i en les mancances del departament d’Ensenyament que, segurament, en són moltes, però no totes. Professionals de la salut mental i altres sectors, han estat més curosos a l’hora d’acusar i disparar directament contra l’institut. Ells parlen de causes multifactorials, que vol dir que, per arribar a un desenllaç tan terrible, la diana ha de ser molt més àmplia que la simplificació en allò que passa dins un centre escolar.

Periòdicament, llegim que molts bons professionals de l’educació, en especial, de la secundària renuncien a la seva feina, ja no poden més. Les exigències dels pares, de les famílies i del mateix alumnat crea situacions insostenibles. A aquestes pressions, s’hi afegeixen, protocols i burocràcia del que imposa el sistema d’ensenyament. Moltes hores perdudes que serien més profitoses per fer que alumnes i professors interactuessin, es coneguessin millor. La docència ha de ser alguna cosa més que complir amb l’expedient de seguir els llibres de text o els continguts que fixa l’administració. Com els metges i altres professionals que treballen amb persones, els professors han d’aconseguir tenir una visió integral dels seus alumnes, però d’aquí a assenyalar-los com a responsables de fets molts greus, hi ha una gran distància.

La societat, a part de complicada, molt sovint és contradictòria. Estem a favor de lluitar contra la ludopatia, però obrim el pas a complexos, com Hard Rock. Internet i les xarxes socials tenen el poder de ser grans eines constructives, però, poden ser armes destructives i així podríem anar seguint.

Tots comuniquem, tots som docents des del moment que neix una criatura i l’adaptem a uns costums i a uns hàbits. Una societat, l’actual, capaç de posar una etiqueta a cada persona perquè cap de nosaltres, per sort, és perfecte. Les etiquetes, massa vegades, es converteixen en estigmes insuperables. Els docents han d’estar al dia de la matèria que imparteixen, però també de la forma ràpida que canvia la societat. El reciclatge permanent ha d’incloure continguts que contemplin els canvis socials. No només els professionals de l’educació han de fer reciclatge permanent... No hi ha varetes màgiques per resoldre problemes complexos. Per això, cal que tots reflexionem sobre què fem i com ens comportem davant dels amics, companys de feina o de familiars a l’entorn de fets com els de Sallent o tants d’altres que passen al nostre país o arreu del món. Als Estats Units, el país on tothom té accés a les armes, periòdicament hi ha matances col·lectives a les escoles i no tinc present que la diana de les crítiques sigui el centre escolar o el sistema educatiu.

No conec directiu ni docent, ni alumne implicat en el cas de Sallent, però no crec que aquest institut sigui diferent de molts altres que hi ha a Catalunya. Segur que de professionals n’hi ha de brillants i altres van més coixos, com a tot arreu. Ja es veurà si hi ha hagut alguna negligència especial, però, no voldria estar en la pell de l’equip humà que, com tots els del país, treballa amb perfils socials, culturals i econòmics molt diversos. Hi ha moltes dianes, no només l’institut.

Subscriu-te per seguir llegint