Tecnoaddictes

Aquesta setmana dinava en un cèntric restaurant de la capital del Bages, i en aixecar la vista del plat no me’n vaig poder estar, la mirada se’n va anar cap a una família que protagonitzava una escena d’allò més normal a l’hora de compartir taula; ell i ella feien anar els dits pel mòbil com si executessin un allegro de piano amb partitura a la pantalla, el que explicaven als altres dos comensals que tenien a distància devia ser molt interessant perquè no els distreia ni el soroll de la tauleta del nen, si s’ha de jutjar pels sons estridents que brollaven de l’aparell, absolutament abduït per la batalla galàctica que estava lliurant. De sobte, el petit guerrer interestel·lar es va veure obligat a deixar l’aventura bèl·lica quan la senyora que tenia al darrere es va girar, amb mirada encesa de Lord Darth Vader, per deixar-li damunt la taula uns auriculars d’aquells que et regalen als avions, però en aquest cas sense somriure amable. Els pianistes digitals van interrompre el concert de WhatsApp processant ràpidament el que havia passat, per primer cop en molta estona van alçar els ulls dels smartphones, i mentre ella dirigia un gest de vergonyós descàrrec a la donant anònima, ell va tibar la tauleta de les mans del nen més accelerat que si estigués conduint el falcó mil·lenari, fotent-li una esbroncada que va deixar els presents més bocabadats que en Luke Skywalker quan va saber qui era el seu pare.

No hauria donat gaire importància a l’anècdota si no fos perquè fa uns quants dies, en una producció audiovisual de SFB Media, havia conversat amb la psicòloga responsable de la Unitat d’Addiccions Comportamentals de la Fundació Althaia; la Dra. Díez Marcet va deixar molt clar que les noves generacions tenen un problema greu amb les addiccions a les pantalles que sovint són causa de depressió, ansietat, aïllament social i trastorns de conducta; cap menor de 12 anys hauria de tenir mòbil, i com a màxim l’accés hauria de ser d’una hora al dia i sota la supervisió de pares i docents, ja no cal ni parlar de l’ús en els centres educatius promogut per polítiques equivocades. Ara deixem de mirar la pantalla per uns instants, pensem en aquestes senzilles dades, observem la quitxalla que tenim al voltant i observem-nos a nosaltres mateixos, és una qüestió de salut mental i no és cap broma.

Em deixava el final del relat: El menjador va tornar a la calma, els pares a les seves obligacions amb el WhatsApp, després de l’arrambatge el petit tecnoaddicte va canviar la guerra de les galàxies per un combat amb el plat de mandonguilles, i jo vaig tornar al meu bacallà a la manresana i a repassar les opinions de l’actualitat publicades al Twitter. Prevenció? El jovent no ho està fent bé, però és que el nostre exemple i nosaltres ho estem fent pitjor.

Subscriu-te per seguir llegint