Clarament, anant cap al manicomi

Escena d'una pel·lícula dels germans Marx

Escena d'una pel·lícula dels germans Marx / Arxiu

Pau Brunet

Pau Brunet

Veníem d’una setmana que es va acabar amb 92.000 persones al Camp Nou cantant «clara-mente no es como suena» enmig de la Kings League de Gerard Piqué per endinsar-nos en una altra amb Clara Ponsatí retornant a Catalunya per la Jonquera per fer-li saber al jutge Llarena que «esto es pa que te mortifiques, mastiques tragues, tragues mastiques». Tot això, mentre a l’àrea metropolitana protestaven perquè no se’ls permetrà omplir piscines per la sequera i el país s’anava trencant, pel camí d’arribar a les 947 comarques, incloses la de l’Alt Collbaix, el Capolatà i el Muranès. I encara més: una presidenta del Parlament era condemnada a presó amb una sentència que en el redactat els propis jutges proposen que se la indulti; la sènior Ana Obregón sortia en cadira de rodes i amb un nadó als braços d’un hospital dels Estats Units; i a les xarxes, els mateixos que reien per una pregària feta al Berguedà perquè plogui es preparaven a la vegada per celebrar la Setmana Santa i creuaven els dits perquè, si de veritat ha de ploure com vaticina el viral Jorge Rey, ho faci més enllà de Dilluns de Pasqua. Les vacances són sagrades. Un vodevil digne dels germans Marx -o Una casa de bojos per a la generació Z’- que, a més, si el segueixes a través de les xarxes socials et pot dur de pet al manicomi.

Comença a ser necessari per a la salut mental i democràtica de tots, que la mirada sigui més selectiva. És difícil saber què passa al món si l’intentem comprendre a través de titulars que llegim en cinc segons entre piulades incendiàries i mems, comentaris despectius i racistes a Facebook i anuncis publicitaris encoberts a TikTok i Instagram. Molta chicha i poca chacha; converses amb Peta Zetas a la boca. El periodisme, sigui en el format que sigui, és més necessari que mai. I més el de proximitat. M’ho constatava aquesta setmana una investigadora del sector, que ha voltat per més de mig món observant què passa amb els mitjans de comunicació. Als Estats Units, que van tres passos davant, afirma que la desaparició de les petites capçaleres ha donat carta blanca al populisme de Trump i companyia. Costa trobar veus crítiques i reflexives que ajudin a entendre el perquè de les coses. Més enllà del que demanen alcaldes, què hi diuen els experts sobre omplir les piscines municipals en temps de sequera? Què dicta la lletra petita de la condemna de Laura Borràs? Quins efectes legals té el retorn de Ponsatí? Per sort, a Catalunya encara tenim un teixit de mitjans força fort i, en bona part, és gràcies a persones com tu.