Català a l’atac

Per poc que estiguem al cas d’allò que es cou a les xarxes, és fàcil observar-hi un augment clar de situacions quotidianes en què a ciutadans catalans no se’ls ha deixat expressar en la llengua pròpia del país i se’ls ha convidat o obligat a passar-se al castellà. En molts casos, amb menyspreu i, en casos extrems, amb xantatges i amenaces.

Aquestes accions formen part de l’enèsim intent de substitució lingüística premeditada, accentuat amb l’increment de la repressió exercida per la maquinària político-judicial de l’Estat espanyol a partir de l’any 2017, amb el convenciment que, si acaben amb la llengua i la cultura catalanes, acabaran amb Catalunya. Això ha adobat el terreny per a que alguns individus se sumin a la catalanofòbia fins al punt que qualsevol dia, sobtadament, han deixat d’entendre el català o bé són capaços d’etzibar-te el colonitzador «háblame en español, estamos en España».

Aquestes accions no són en cap cas anècdotes, com s’ha limitat a qualificar-les el president Aragonès, sinó que tenen un nom: agressions lingüístiques.

Quan al nostre país no ens deixen expressar en la llengua pròpia de Catalunya s’estan vulnerant els nostres drets lingüístics, emparats pel codi de consum de Catalunya si es tracta de relacions de consum, com ara botigues, restaurants o serveis de telefonia, i per la llei de política lingüística en la resta de casos, com poden ser el registre civil, sanitat, jutjats, administració pública o funcionaris de l’Estat, inclosos policia i guàrdia civil.

Algunes víctimes d’aquestes situacions, ja sigui per bona fe, perquè se senten aclaparades, per manca de temps o per prejudicis lingüístics adquirits per la imposició històrica del castellà, acaben cedint al canvi d’idioma. Si en aquestes situacions canviem al castellà estem deixant de fer necessària la llengua catalana. En canvi, si mantenim el català estem ajudant el nostre interlocutor a aprendre la nostra llengua.

La llei ens empara, som-hi, doncs!: al nostre país, expressem-nos a tot arreu en català, al restaurant demanem la carta en català, demanem els documents en la nostra llengua. Si se’ns nega aquest dret, no ho deixem passar. Demanem els fulls de reclamació (si no ens els volen donar, tenim l’opció de trucar als mossos o a la policia local), presentem queixes a la Plataforma per la Llengua, a l’Agència de Consum de Catalunya, al Síndic de Greuges o a l’Oficina de Garanties Lingüístiques de la Generalitat.

La majoria de llengües del món necessitaran sempre dones i homes implicats en la seva subsistència. En aquest context, és del tot convenient que exigim a les administracions que facin complir les lleis, però també és imprescindible que actuem com a petits activistes. Activem aquell cèlebre palíndrom de «català a l’atac».

Subscriu-te per seguir llegint