Sostenibilitat

Avui dia la paraula sostenibilitat apareix arreu. Sembla com un mantra que cal repetir tothora quan es parla de qualsevol activitat humana, especialment si aquesta genera un impacte en la biosfera. És natural que, a causa del creixement demogràfic dels darrers segles i, sobretot, l’ús abusiu i egoista dels recursos naturals, el nostre planeta hagi entrat en tensió. La majoria de científics consideren que, en bona part, el canvi climàtic es produeix i s’accelera a causa dels gasos d’efecte hivernacle fruit de la combustió permanent de productes fòssils. Cal reconèixer, tanmateix, que abans que l’espècie humana aparegués en aquest planeta ja s’han documentat variacions climàtiques molt acusades. Ben mirat, al cap i a la fi, tot el que sigui a causa d’una acció directa de la humanitat correspon a un període temporal molt curt, des de la revolució industrial, als darrers tres-cents anys pel cap baix. Ara bé, al marge del tema climàtic, el que és constatable i fora de qualsevol discussió és la contaminació, com també l’esgotament dels recursos naturals que necessitem pel model social que hem construït.

Llevat d’alguns il·luminats i els negacionistes compulsius, tothom és conscient que cal revertir la tendència suïcida en la qual sembla que la humanitat ha entrat. A partir d’aquí s’han celebrat moltes cimeres, reunions governamentals d’alt nivell, congressos científics que han radiografiat prou bé el problema, però no pas la solució o solucions, si n’hi ha. Els que fan negoci van guanyant temps i els més talibans de l’ecologisme mal entès i de façana, posant pegues a qualsevol acció que pugui tenir impacte en el medi natural. I, evidentment, es crea tot un catàleg de productes i serveis teòricament sostenibles. Creant, alhora, al ciutadà del carrer una sensació de culpa quan gasta energia, sigui per escalfar-se o per moure’s amunt i avall, per plaer o per necessitat.

Per això és bo que apareguin obres crítiques amb aquesta sostenibilitat d’aparador, mercantilitzada. Fa poc, l’ambientòleg Andreu Escrivà, ha publicat un assaig ben amè amb un títol prou explícit: «Contra la sostenibilidad. Por qué el desarrollo sostenible no salvará el mundo (y qué hacer al respecto)» editat per Arpa. Veurem que els debats sobre l’ús del medi natural reculen al segle XVI, quan ja es començava a veure que l’extracció implacable d’un recurs natural no donava per a tothom, si no es deixava un temps prudencial de recuperació. I que avui hi ha un abús de la sostenibilitat com un element més de l’economia de mercat, sense entrar a fons en res. Si hom col·loca l’etiqueta de «sostenible» a un producte, ja és suficient. I així ningú planteja un canvi radical que ens porti a una nova manera de viure, que no ha de ser necessàriament pitjor.

Tot plegat ve ara tomb perquè als mesos vinents es vol implantar un nou tipus de recollida selectiva d’escombraries a Manresa. I, pel que es veu, i seguint directrius tècniques de dubtosa comprovació, això implica posar pegues a l’obertura de determinats contenidors de brossa les 24 hores. Ja en veurem el resultat, però si es tracta de complicar en lloc de facilitar, en nom de la sostenibilitat, malament rai. Ara que tots ens hem acostumat, amb les noves tecnologies, a poder-ho fer tot en qualsevol moment, determinar horaris limitats en una societat àmplia, diversa i complexa, no sembla el més adequat. Temps al temps…