Berga, vint mil

Ha de créixer, Berga? Seria bo arribar als vint mil habitants l’any 2030? No necessàriament. Créixer, en si mateix, no és no bo ni dolent; més aviat dolent, de fet, en un planeta finit i cada cop més esgotat.

Posem-ho, però, en context. Els darrers 30 anys Catalunya ha passat dels famosos 6 milions d’habitants als gairebé 7,8 actuals. Berga, en el mateix període de temps, ha passat de 14.452 als actuals 16.762. El país ha crescut un 25% i la ciutat només un 13%. Però és que si ens fixem en els darrers 15 anys, Berga ha perdut uns 300 habitants (17.072 l’any 2008) i Catalunya n’ha guanyat prop de 500.000 (7.298.000 l’any 2008). En un context d’increment, no incrementar és símptoma que alguna cosa no va prou bé. La gent no vol venir a viure a Berga i els berguedans i berguedanes, sobretot la gent jove, en marxa.

Invertir la tendència, per tant, podria ser la conseqüència d’altres fenòmens que sí que són, en principi, positius. Dos bàsicament, que són els que normalment fan que un territori o ciutat atregui població. En primer lloc la qualitat de vida, un concepte complex i fins a cert punt subjectiu, però absolutament determinant; i en segon lloc la feina (i els estudis), la possibilitat de guanyar-se la vida i de prosperar professionalment. I és evident que en aquests moments Berga ni és una ciutat especialment atractiva ni proporciona feines gaire ben pagades. Tenim –sort n’hi ha– una carretera (i un teletreball) que ens permet pencar a fora i continuar vivint aquí, però hauríem d’aspirar a ser alguna cosa més que un dormitori de la gran Barcelona.

Que Berga creixés, que la ciutat atragués i retingués homes i dones, podria indicar que la ciutat ofereix un bon entorn quotidià i més possibilitats laborals i vitals. Però, alhora, incrementar població podria ser també una oportunitat per solucionar determinats problemes de la ciutat. Podria generar una demanda d’habitatge que fes possible –sense créixer cap enfora!– recuperar el barri vell i omplir els nombrosos buits interiors que fan la ciutat menys compacta i més lletja. Créixer, a més, ens permetria mantenir les escoles, reforçar l’hospital, consolidar el rol de capital comarcal, mantenir el comerç, revitalitzar el teixit associatiu, justificar el retorn del ferrocarril, rebre suport per a nous projectes, participar en programes destinats a ciutats mitjanes o aspirar a acollir algun estudi universitari o professional. I ens aportaria idees i mirades noves, que tampoc ens aniria gens malament...

Ja sé què esteu pensant. Que si entréssim en una dinàmica de creixement també s’apujaria el preu de l’habitatge. I teniu part de raó. Però, en primer lloc, la manera de contenir els preus no pot ser la decadència i la manca d’expectatives. I, en segon lloc, si aquest creixement fos progressiu i compensat per inversió (publica i privada) en rehabilitació i nova construcció, l’augment de preus seria molt contingut i quedaria de sobres compensat pels afectes positius de tot plegat.