L’hora dels fantasmes

Jo podria ser candidat a l’alcaldia de Bausen, a l’extrem nord de la Vall d’Aran, a quatre hores de Manresa en cotxe. O a la d’Alcanar, punta meridional del Principat, a dues hores i mitja. Però no podria votar per mi mateix, perquè no hi estic empadronat. Heus aquí una interessant paradoxa de la legislació espanyola: qualsevol ciutadà pot ser alcalde de qualsevol municipi però només se li permet votar en el seu. Aquest bon senyor de Barcelona que ha estat tres vegades candidat del PP a Tavertet i ara encapçala la llista de Berga no podrà dipositar la papereta amb el seu nom. Un vot menys. S’imaginen que capgirés el resultat electoral?

Els candidats fantasma són la conseqüència més espectacular de la paradoxa, però no la única. No és impossible que un alcalde resideixi al terme municipal del costat, en una urbanització on s’ha instal·lat en créixer la família, tot mantenint els lligams polítics i socials anteriors. Ara bé, les competències dels ajuntaments estan molt relacionades amb prestar de serveis bàsics als residents del terme, des de tenir els carrers ben asfaltats fins que hi patrullin els policies locals, surti aigua potable de les aixetes i algú reculli les escombraries. Se suposa que patir-ne les deficiències genera l’empatia necessària per gestionar-los millor.

Potser caldria modificar la llei perquè la condició de candidat exigís la d’empadronat, i sense trampes de residència simulada. Així s’acabarien les fantasmades. Però els grans partits espanyols i catalans van bojos per acumular llistes i sumar vots a les municipals. Els esgarrapen d’on calgui per inflar l’estadística final. Tot esperant que el seny els il·lumini (va per llarg) ens podem entretenir amb la meditació de la següent pregunta: Si un alcalde o un regidor de Manresa fes la mudança a una casa unifamiliar de Pineda de Bages, les Brucardes o Castellgalí, se li hauria de demanar que abandonés el consistori?

Per cert, ja que hi som: tots els que es presenten el 28-M resideixen a la ciutat?