Espigues d’or

Al continent europeu i a la conca mediterrània, el cereal ho ha estat tot. Les espigues, presents a la iconografia antiga i moderna, simbolitzaven la prosperitat i el benestar material. Per això en duen tants escuts i banderes, i per això la posem al costat de la rosa per Sant Jordi, perquè sense pa (i croissants) l’amor val ben poc.

Un dels meus llocs preferits de Catalunya és la Segarra i l’Urgell. Camps de secà, castells, palaus rústics i pobles mig emmurallats que s’han quedat clavats al seu moment de màxima esplendor, els segles XVI i XVII, quan aquestes planes es convertiren en el graner del país, en la Ucraïna catalana que garantia l’alimentació de la població i creava l’excedent que va permetre dedicar altres terres i mans a cultius per a l’exportació com la vinya, l’avellana i, més modernament, la fruita dolça. I així es va acumular una part del capital que va permetre industrialitzar el país. Sense aquesta base cerealística sense el pa garantit, res del que va passar els segles XVIII i XIX hagués estat possible. Si fins i tot l’himne nacional parla de segadors, fals i espigues d’or!

Tornant a Sant Jordi, diu que enguany només el 3% de les roses venudes eren de cultiu autòcton. La resta venia de fora, sobretot de l’Amèrica tropical, en avió. Si haguéssim de fer un Sant Jordi de km 0, només amb roses del Maresme, estaríem reforçant el sector de la flor, però no podríem evitar una disminució radical de l’oferta, un increment molt important del preu i, en definitiva, moltes menys roses regalades. Tampoc seria tan greu. De la mateixa manera que per Nadal simulem neu i glaç, també podríem regalar roses de paper o de cel·lofana. El problema, i greu, el tindríem si en lloc de parlar de flors de proximitat parléssim de blat i cereal en general. Qualsevol any, però especialment aquest de sequera catastròfica. I és que ja fa molt temps que Catalunya és deficitària en producció cerealística, i ni que destinéssim tota la collita a l’alimentació humana –i no a fer pinso– no en tindríem prou per abastir els 7,5 milions de catalans i catalanes.

Des del neolític fins a mitjans del segle XX, la sequera («la pertinaz sequía») era sinònim de gana, literal i mortal. Actualment, en canvi, els nostres agricultors perdran prop del 80% de la collita, però els supermercats i els forns seguiran perfectament proveïts de macarrons i baguets a preus assequibles. Vull dir amb tot això que sovint idealitzem la vella pagesia i ens oblidem dels enormes beneficis que també ha suposat la globalització i, sobretot, la nostra pertinença a la Unió Europea i a una moneda forta com l’euro. El nostre país, en termes de sobirania alimentària, és Europa, i això vol dir que no ens faltarà el menjar a taula, però que la nostra pagesia haurà de transformar-se encara més i redefinir el seu lloc en el sistema agroalimentari europeu en un nou context d’escalfament global. I en aquesta transformació, que no serà fàcil, l’administració, però també els consumidors, els haurem de fer costat.