Monòleg poètic amb la pell

Aquest article parla de sexe. Després no diguin que no els hem avisat.

Lluís Llach va cantar que «L’amor és el plaer gratuït i sincer d’un joc ple de frisances, un poema de pells on el sexe és l’accent d’un senzill llenguatge» (Cançó d’amor, 1977). Però la postmodernitat individualista està fent que el poema de pells sigui més aviat un monòleg, un soliloqui, un romanço en primera persona del singular. Segons l’estudi «Els espanyols i el sexe» encarregat per una coneguda marca de preservatius i auxiliars diversos del plaer genital, la masturbació iguala i supera la satisfacció en parella (o el seu intent) en els hàbits dels ciutadans adults de l’Estat. Sis de cada deu asseguren que practiquen el sexe amb una altra persona almenys un cop per setmana, però la mateixa proporció es relaciona sexualment amb si mateix o mateixa. D’acord, diguem-ho pel seu nom: es masturben.

Aristòtil va observar el següent: «Es diu que cal estimar més aquell de qui hom és més amic, però el més amic és aquell que desitja coses bones a l’amic per ser qui és, i això es dona, sobretot, en un per a si mateix» ja que «l’home bo es dispensa coses bones a si mateix » (Ètica a Nicomedes). Per tant, un amatori «poema de pells» en mode autosuficient seria una conseqüència lògica del pensament aristotèlic aplicat a l’expressió sexual.

Una de les inscripcions del temple de Delfos més conegudes, de tant com la citava Sòcrates, deia: «Coneix-te a tu mateix». L’estudi sobre la sexualitat hispana indica que la pràctica diària de l’autoconeixement és molt superior a la de conèixer algú altre, especialment en el cas dels homes. I no consta que s’hagi escampat una epidèmia general de la ceguesa provocada pel vici solitari, com ens amenaçaven alguns capellans en la meva infància. Això sí: segons la doctrina catòlica, continua sent pecat, ja que desvia la facultat sexual dels seus fins, que són el vincle matrimonial i la procreació. Si ho consideren important, segur que ja ho sabien.