Candidats tristos

En política, com quan vas al cinema, les expectatives ho són tot. Marc Aloy està molt decebut perquè esperava que els seus ciutadans donessin als seus esforços un aval, un sissenyor, un like lluminós. I resulta que no. Però, en realitat, ERC ha baixat menys a Manresa que a la majoria de ciutats, s’ha separat mil vots del soci i arxirival, no hi ha majoria realista que el pugui arrancar de la cadira, i té més marge de maniobra que el 2019: pot formar majoria amb Junts si les dues parts estan disposades a empassar gripaus, o pot tirar amb un equip de 7 (no és impossible, sempre i quan tots s’hi dediquin a fons) i pactar alternativament amb Junts o amb PSC i Impulsem, que estan delerosos de pintar alguna cosa a l’Ajuntament. Si no hagués estat víctima de la il·lusió de ser estimat ara estaria encantat.

Tres quarts del mateix li passa a Ramon Bacardit. Havia fet una aposta a tot o res per apartar Aloy de l’alcaldia, menystenint que fer de govern i d’alternativa és una mica massa acrobàtic, que la marca Junts no pateix tant desgast com la d’ERC, però tampoc no va gens sobrada, i que dues formacions noves però no menyspreables competint una per cada extrem del seu electorat li havien de fer pupa encara que no passessin del 4,9%. I a sobre, resulta que n’han passat, i de llarg. Si les seves expectatives haguessin estat menys optimistes, ara li semblaria un luxe poder triar entre formar un govern independentista o quedar-se a l’oposició erosionant un govern dèbil, esperant com un depredador, preparant un segon round el 2027. Però aquest, esclar, no era el pla; i això, esclar, no fa il·lusió.

Ho va dir el grandíssim Billy Wilder: les il·lusions són perilloses perquè no tenen defectes. Però sí, és clar: sense il·lusió no es va enlloc, oi? Què hi farem.