Municipis resilients

Els ajuntaments constituïts avui fa una setmana, a banda de les seves obligacions habituals, haurien de dedicar atenció i recursos a un nou objectiu que cada dia serà més important: el de construir municipis resilients, és a dir, capaços d’afrontar els mals temps quan vinguin. Per «mals temps» no cal imaginar-se una situació catastròfica en què tot es torça alhora, sinó que més aviat tindran la forma de crisis severes però en àmbits sectorials concrets (en el benentès que totes les crisis, per molt sectorials que siguin, tendeixen a projectar-se en altres terrenys). En tot cas, la pregunta no és si això dels mals temps «arribaran o no», sinó «quan arribaran» i «quant dolents seran».

Els problemes en qüestió als quals s’haurà de fer front podran ser de molts tipus diferents i estaran relacionats amb el canvi climàtic, els riscos del món digital, l’energia, l’economia, la salut, la seguretat, la demografia, etc. Ja veiem, doncs, que el repte de la resiliència va molt més enllà dels tradicionals plans d’emergències. Ara bé, davant unes tals disrupcions i perills, des dels municipis s’hi pot fer alguna cosa? En realitat, en l’àmbit local és on més s’acusaran els problemes i des d’on s’hi podrà donar millor resposta, prenent mesures preventives que s’anticipin a les crisis, i tenint a punt plans d’acció per minimitzar els efectes negatius de les pertorbacions que es poden esdevenir. Es tracta de preparar-se davant els possibles riscos i, quan es materialitzin, d’adaptar-se a les noves condicions per poder recuperar-se i tornar a la «normalitat» (sovint, una «nova normalitat») com més aviat millor.

Alguns exemples del que es pot fer localment: optimitzar el consum energètic i d’aigua i crear noves fonts d’energia; promoure una economia de proximitat i diversificada, per no dependre d’uns pocs sectors o grans empreses; reforçar el sistema de protecció civil; estalviar en temps de bonança –l’Ajuntament– per poder gastar quan faci falta; assegurar que les infraestructures locals siguin resistents; etc. Però també reforçar la cohesió social i retornar el prestigi a la política (perquè, quan van mal dades, és vital que hi hagi un sentiment de comunitat que promogui la solidaritat, i que les institucions públiques puguin liderar perquè són respectades).

Tots aquests objectius ho són de la comunitat local en el seu conjunt. Els ajuntaments, la societat civil, el món productiu, els «media» i la ciutadania han de treballar-hi colze a colze, i cada actor hauria de preguntar-se com esdevenir més resilient ell mateix.

A l’Ajuntament li pertoca conscienciar d’aquesta necessitat, buscar consensos, coordinar els esforços comuns i donar exemple: en cada política sectorial municipal hauria d’avaluar els possibles riscos i planificar les corresponents mesures preventives i pal·liatives. I en els grans plans de ciutat (els estratègics, els urbanístics…) la resiliència hauria de ser un eix transversal inspirador. Tot plegat sense prejudici de comptar, si cal, amb plans específics de resiliència.