Si tot el camp fos un clam

En una entrevista publicada fa un parell de dies a El Periódico, la senyora Aurora Catà, que és presentada com a «vicepresidenta d’America’s Cup Events Barcelona», fent referència a la celebració d’aquella prova de vela, diu: «La Copa Amèrica permetrà situar Barcelona en la ment de tothom». I quan diu «tothom» ho diu com si aquell esdeveniment fos una cosa tan important que, gràcies a aquella competició, marcadament elitista, qualsevol criatura de qualsevol continent sabrà situar Barcelona al mapa. La senyora Catà no intenta enganyar-nos, ella creu fermament que el seu món –que és el mateix on viuen els amics que l’emèrit té a Sanxenxo– és el real i l’únic. Si passegés pel barri del Raval, tan a prop físicament de la Copa Amèrica i tan lluny de la seva regata i de l’opulència que envolta l’ambient de la vela, potser s’adonaria del seu error i tocaria de peus a terra.

L’error de creure que uns quants són «tothom» és molt freqüent. Anem al Kursaal i creiem, equivocadament, que aquelles vuit-centes persones que omplen el teatre són una mostra ben representativa de les prop de vuitanta mil que habiten aquesta ciutat. Igual com quan veiem la gentada que convoca el Baxi en alguns partits. Però els manresans que no han anat en la seva vida ni a un lloc ni a l’altre són molts més que els que hi han posat els peus. Una immensa majoria que, a la vegada, viu també una vida compartimentada en ambients que no es barregen mai. Per això, quan el programa d’algun partit exposa entre les seves prioritats l’ampliació del pavelló del Nou Congost presentada com una gran necessitat, em sembla com si parlessin d’una ciutat que no és la meva. Per cert, ja posats a fer, el podrien rebatejar com a «Congost Arena», i afegint aquesta parauleta idiota tant de moda ens homologaríem amb altres grans capitals. M’estranya que no se’ls hagi acudit, surt de franc i vesteix molt. També hi ha una candidatura que ha proposat construir un escenari flotant al llac de l’Agulla, talment com si fos de les coses que ens fessin més falta. Segur que tots dos projectes deuen tenir els seus partidaris, però sumats representen una part molt minsa de la gent que viu a Manresa. Trobo a faltar idees que ens impliquin a tots, potser perquè també trobo a faltar coses que ens uneixin. I quan hi penso, penso que en tots els meus anys només n’he conegut una, i tristament va ser la pandèmia. La desgràcia uneix molt. Tant de bo en trobéssim una altra en positiu, que il·lusionés tota la ciutat com si fóssim una sola persona.