Quan anàvem a la riera...

Anar a passar el dia a la riera de Merlès era una d’aquelles activitats que no faltava cap estiu quan érem petits i adolescents. Un dia en família o amb els amics gaudint d’un tranquil bany al riu, lluny de les platges atapeïdes de para-sols i sorra enganxifosa i de les cues interminables als tobogans dels parcs aquàtics. M’hi ha fet pensar el reportatge que publicava ahir aquest diari sobre la massificació de les rieres.

Ara, la gran afluència de visitants, i sobretot les actituds incíviques de molts dels que en fan ús (i abús), ha obligat a controlar l’accés a les zones fluvials (rius, rieres i pantans) i a posar-hi informadors i guardes rurals per protegir l’entorn natural. D’aquesta manera, anar a la riera ha perdut l’autenticitat que tenia. Ara, amb els malabarismes que cal fer per poder aparcar, el soroll estrident dels altaveus dels banyistes del costat i la dificultat per trobar un metre quadrat de pedra o terra on deixar la tovallola, anar a la riera ja no dista tan d’aquelles platges atapeïdes en ple mes de juliol.

Amb l’inici de l’estiu, els municipis que tenen algunes de les rieres més concorregudes del territori com la de Merlès, al Berguedà, o la Ribera Salada i el riu Aigua d’Ora, al Solsonès, han de posar mesures per fer front a l’elevat risc d’incendi en època de sequera i la necessitat de preservar el medi natural. Aquestes poblacions es veuen obligades a destinar recursos per recordar als banyistes que existeix una normativa per protegir aquests espais. Aspectes que són de sentit comú, però que encara fa falta recordar.

Quan anar a les rieres no era un atractiu turístic i només hi anava la gent del món rural i els amants de la muntanya, que coneixen i respecten el medi natural, no feien falta ni guardes, ni informadors que recordessin evidències com que no es pot aparcar al mig d’un camí, que no pots deixar les deixalles allà on et sembli, fer fogueres, ni posar la música a tot a drap. És trist que l’incivisme d’uns quants (que ara ja són molts) ens prengui la possibilitat de gaudir de l’entorn natural i els seus atractius i converteixi en un calvari anar a banyar-se a la riera o anar a buscar bolets, una altra de les pràctiques que s’ha convertit en un fenomen de masses i que al final necessitarà també una regulació. L’accés a la natura no pot ser només patrimoni d’uns quants, però l’ús que en fem, sense cap mena de respecte, ens obliga a posar-hi límits. Mentre confiem que tot es posi a lloc, ens queda el record de quan anàvem a dinar a la font o a la riera sense massificacions, ni estridències i, sobretot, amb respecte pel nostre entorn.