Segregació residencial

En una entrevista molt recomanable publicada fa poc a Sentit Crític diversos experts expliquen com la societat europea, i particularment la catalana, s’ha diferenciat d’altres societats relativament equiparables per la menor segregació residencial. No tenim –o són molt excepcionals– urbanitzacions emmurallades ni guetos miserables. A Europa vivim relativament barrejats, compartim, les diferents classes socials, espai públic, serveis i activitats. I això és així perquè aquí hi ha un sentit de pertinença més intens i arrelat, i que es reflecteix per exemple en un calendari festiu compartit i participat, i perquè aquí l’administració pública ha intervingut decisivament per fer més habitables els barris de classe treballadora. No prou, però molt més que en altres latituds.

Ara bé, això no vol dir que no en tinguem de segregació urbana; barris i municipis definits per una determinada classe social, ni que aquesta segregació no estigui augmentant. El mapa de les piscines de Catalunya, per exemple, no destaca tant els municipis turístics (els guiris fan un ús eficient i intensiu de la piscina compartida de l’hotel) sinó els pobles i ciutats amb urbanitzacions de classe mitja en amunt. Un altre fenomen que descriuen a l’entrevista és el progressiu allunyament de Barcelona respecte al conjunt de l’àrea metropolitana, fins al punt que la ciutat té la meitat de la població del conjunt, però més del doble de pressupost municipal. I això produeix un efecte pervers: Els municipis amb població benestant recapten més impostos i tenen menys demanda de determinades prestacions i serveis, de manera que poden dedicar més recursos a equipaments i espai públic. El resultat és un poble o ciutat encara més atractiu que rep persones amb més poder adquisitiu i que expulsa als que en tenen menys. És una dinàmica que també es dona en diverses comarques del país, amb municipis que atrauen classe mitjana i alta i altres –sovint la capital– que concentren la població amb menys recursos. Una situació especialment injusta si tenim en comte que els pobles de moda ho estan precisament perquè són al costat de la ciutat, perquè en formen part, en realitat, tot i que no ho reconegui el nostre mapa municipal, fossilitzat al segle XIX.

Mentrestant, fins que no aconseguim el consens necessari per reordenar (i reduir!) municipis, seria desitjable que els (nous) responsables dels ajuntaments aixequessin una mica la mirada i actuessin amb sentit de país i de comarca, que entenguessin que un municipi més barrejat des del punt de vista socioeconòmic afavoreix la convivència i la cohesió i que la segregació (residencial, escolar, cultural...) és enemiga de la igualtat i el progrés col·lectiu. No posaré noms, a la realitat segregada del Bages i el Berguedà, perquè tots els tenim al cap. En tot cas, i anant a la proposta, caldria que els municipis «rics» prioritzin la promoció d’habitatge social i que els «pobres» facilitessin tipologies constructives destinades a la classe mitja.