Oda a l’estiu

Les repeticions. Els moviments cíclics. Que el que comenci s’acabi, que la roda giri. Obrir els ulls lleganyosos i comprovar que soc viva encara -certament viva-, i que no soc sola. Ni a casa, ni al món. Em dic hola, però no sempre em dic que m’estimo. I busco els agafadors invisibles que em trauran del llit com si fos d’una piscina. I ja no suro. És una estranya sensació de placidesa i de repte diari. No hi ha salt al buit. Només un cos endormiscat que necessita acció. Fer i ser. Ser el que vols ser, el que eres ahir i una mica més o una mica menys. Si tot continua igual, la vida és tediosa. Fer alguna cosa que et permeti avançar o recular si t’has passat de parada, fer-ho per a un altre però sobretot per a tu, reivindicar l’equilibri entre ser egoista i generosa. Pensar només en el propi interès és ser, també, generosa. Pujar a la muntanya més alta. Recórrer el camí més llarg. Pujar les escales i arribar al terrat o baixar als inferns i salvar algú de les flames. Tots els verbs són maneres diferents de dir fer.

Un ocell vola i la ràdio em parla, necessito proves fefaents de continuïtat. Juraria que els ocells, aquests dies, canten amb tanta insistència com ho feien durant la pandèmia, enmig d’un silenci prudent en què la vida quotidiana sonava despullada, naturalment i autèntica. Continuïtat vital i ambiental. La línia recta enmig del caos. Tancar i tornar a obrir els ulls i saber que soc jo, que tornem a ser aquí, que encara hi som. Respirar. El paisatge és a fora, amatent. Dies, setmanes, anys escoltant cada matí la mateixa emissora. Avui, també. El valor de la persistència, de la repetició. Veus que, com el soroll de la dutxa del veí o el presagi de saber que algú arriba a casa, em parlen de mi, en la meva llengua, em recorden que formo part d’una col·lectivitat, d’un temps concret. De vegades perquè me n’he sentit protagonista, de vegades perquè me n’he sentit exclosa perquè no visc ni a la capital ni a l’àrea metropolitana i sempre sembla que les coses importants passin allà i no aquí. El que succeeix terra endins arriba després o massa tard o és una anècdota. Tampoc apareixen persones adultes als anuncis de cervesa de les campanyes publicitàries de l’estiu. En canvi, jo veig les taules dels bars plenes de consumidors d’aquest beuratge que han superat la quarantena.

Obrim període oficial de vacances, repetirem estiu, i hauríem de procurar tornar-hi tantes vegades com sigui possible fins que ens en cansem de tant de sol, fins al dia que es trenqui alguna cosa que ens faci adonar, de sobte, que l’estiu ideal era aquell que vam tenir i vam saber aprofitar.