La nit de Bordeus

Fa uns quants dies gaudia d’una nit d’oci turístic a Bordeus, estava al cas dels disturbis en protesta per la mort del jove Nahel a Nanterre a mans de la policia, però, com tothom que sopava a la riba dreta del riu Garona, pensava que allò quedava lluny. En arribar a la parada del tramvia que m’havia de dur al centre, un anunci lluminós deia que, per motius de seguretat, la línia quedava suspesa fins a l’endemà, m’esperava una bona caminada fins a l’hotel. Travessant la rue de Sainte Chaterine, l’artèria comercial de la ciutat, un grapat d’adolescents va trinxar els vidres del Zara per fer un buidatge d’existències sense passar per caixa, en pocs segons el cel es va tornar blau sirena policial, el fum va transformar una nit de juny a Bordeus en un vespre de novembre a Londres, i em vaig refugiar en un bar que començava a abaixar persianes per protegir els clients.

Tothom corria amunt i avall quan, de sobte, al mig del sidral i la revolta, veig una jove parella de cabells rossos, que semblaven trets de l’edició d’estiu del Vogue, enregistrant la batalla urbana amb el seu iPhone; amb la passió d’algú que roda el seu primer videoclip per petar-ho a les xarxes, com si allò fos una atracció més. El final es veia venir, a la primera clatellada d’un manifestant el mòbil va volar pels aires, i a la segona van tastar les llambordes bordeleses mentre les botes d’un armari uniformat, perseguint uns nois que acabaven de renovar el seu vestuari a compte de la protesta, deixaven fet miques el telèfon i de passada els records fotogràfics d’unes vacances que no oblidaran. Al cap d’una hora jo era a la terrassa de l’hotel refent-me de l’ensurt, i la parelleta segurament en algun hospital curant les conseqüències d’una mirada distant a un món que ara deuen veure més proper.

Des de la revolució del 1798 fins als nostres dies, passant pel maig del 68, França s’ha convertit en un referent a l’hora d’encendre els carrers, però aquesta vegada no es pot explicar de forma senzilla amb paraules com racisme, integrisme, ordre o desordre; es tracta d’un procés de decepció per abandó, de rebuig i ràbia cap a un sistema polític i mediàtic transversal, de dreta a esquerra, i de desigualtats socials on només hi ha fúria cega. Qui ho vulgui solucionar amb excessos de força o de bonisme, tant se val, du les de perdre; i qui s’ho vulgui mirar des de fora, com una sèrie de Netflix o uns vídeos virals a les xarxes, també en patirà les conseqüències perquè no és cert que ens quedi lluny. La gestió de conflictes com aquests marcarà el nostre futur, que, si segueix així, com a mal menor, serà el d’una societat fracturada; i d’això de fractures i encendre els carrers aquí ja n’hauríem de saber alguna cosa... no ens ho podem mirar com a turistes.