De vacances a la presó

Remenant mails he trobat un estudi de la Universitat Oberta de Catalunya (UOC), publicat fa uns mesos, sobre l’auge del turisme carcerari o penitenciari. No és que vulgui enviar els indecisos vacacionals entre reixes però si anem a visitar cementiris com el de Père-Lachaise, a París, el cementiri jueu de Praga o el de Fontanelle, a Nàpols, per què no Alcatraz, a San Francisco (per on va passar Al Capone, a més dels fugits Frank Morris i John i Clarence Anglin); la presó de Kilmainham Gaol, a Dublín (on es va rodar part de la pel·lícula En el nom del pare, de 1993); la Model, a Barcelona (que des que es va obrir al públic el 2018 ja l’havien visitat a final del 2022 més de 154.000 persones) o la presó de Karosta, a Letònia (on fins i tot pots pernoctar seguint tot el procés d’admissió que havien de fer els presoners). Viure i veure presons està de moda, en plena expansió i és fill del dark tourism (turisme fosc o tanatoturisme). Per què? «Pel seu vessant tètric», com ho definia a l’estudi Pablo Díaz Luque, professor del programa de Turisme de la UOC. Un vessant tètric, això sí, que es queda a les reixes quan surts per la porta i que no és cap fenomen nou si pensem en el dark tourism més negre: el turisme de l’Holocaust; les visites a Txernòbil, que després de l’emissió de la sèrie d’HBO va rebre un 48% més de turistes que l’any anterior o el tour Helter Skelter, de Charles Manson, als Estats Units, tots, espais i llocs històrics relacionats amb la mort i la tragèdia, el dol i el patiment.

La mort, el final desconegut per a tothom, i el mal, exercit tan cruelment per la nostra pròpia espècie, ens fascinen i els seus escenaris són la prova palpable de la seva existència. I volem trepitjar-los. Ser uns voyeurs parapetats darrere d’unes motxilles, pantalons curts i gorra i respirar alleujats perquè, aquell dia, no ens va tocar la loteria. Per a alguns, la fascinació de viatjar a la tragèdia implica intentar entendre el perquè; per a d’altres, és el punt de morbositat d’un viatge organitzat i per a uns quants més és l’oportunitat perfecta per fer-se una foto i penjar-la a Instagram.

Vaig estar a Auschwitz l’estiu abans de la pandèmia. Per segona vegada. La primera no existien les xarxes socials. Recordo el silenci. Un silenci greu que pràcticament et feia renunciar a pitjar el disparador de la càmera per no trencar-lo. El 2019, Auschwitz s’havia convertit en un parc temàtic de selfies. I encara que el perill és la banalització, millor això que l’oblit. Cadascú dedica les seves vacances al què vol (o pot). O volen a San Francisco o fan una cervesa en una terrassa o pugen a Montserrat. Oci carcerari, líquid o religiós. O tot alhora.