L’escola dels castellans

Diu el TSJC en l’argumentari per imposar el 25% de castellà a una escola: «un sistema d’immersió, com l’utilitzat al centre aquí examinat, podria tenir viabilitat en un ensenyament gratuït binari o d’opció lingüística, però presenta uns límits en un model únic integral».

És a dir: si voleu escola només en català, oferiu també una alternativa d’escola en castellà. És la doble línia operativa al País Basc durant una colla d’anys, i que ara han decidit canviar per un sistema molt semblant al nostre –amb l’eusquera com a eix del model.

En aquest article repetiré arguments d’un d’anterior on replicava als qui acusaven la immersió de buscar objectius supremacistes. Vaig escriure, i m’hi reitero, que si fos supremacista (idea que em repugna) defensaria l’establiment d’una doble línia, amb dos monolingüismes escolars impenetrables. Per què? Vegem-ho.

Imaginem una família de parla castellana en un entorn que també ho és, i que porta els fills a l’escola només en castellà. Quan acabin l’ensenyament obligatori el seu català serà molt deficient, potser pitjor que el seu anglès. Se’ls tancaran les portes on el domini de les dues llengües sigui requisit indispensable, i moltes feines de qualitat són darrere d’aquestes portes.

Ara imaginem una família de parla catalana en un entorn que també ho és i que porta els fills a l’escola en català. Com que el castellà és present a tot arreu, de la televisió a les xarxes i de la música als esports, acabaran els estudis amb una fluïdesa raonable en les dues llengües, i se’ls obriran portes que haurienestat tancades per als nois i noies d’una llengua i mitja. Tindran accés a posicions negades als «altres». Justament aquest és l’ideal supremacista: el millor ha de ser només per als «nostres».

De totes maneres, com que la gent no és ximple, moltes famílies de parla castellana apuntarien els fills a l’opció catalana, per convertir-los en profitosament bilingües. Al País Basc ha estat passant.