Qüestions de llengua

Tot just fa 15 dies de les eleccions al Congrés, però sembla que faci molt temps, perquè portem massa temps en alguns territoris, des de les eleccions municipals i autonòmiques, parlant de les mateixes coses. La nit del 23 de juliol vaig anar a dormir satisfeta, com molta altra gent, perquè s’havia frenat la dreta i el dimoni Vox no podria posar-nos una vedet com a ministra de cultura i el PP algun trincador com a ministre d’Economia. Aquella nit semblava possible un pacte de tota la resta, no m’atreveixo a dir-ne d’esquerres ni tampoc progressista, perquè aquí dins hi ha un poti-poti de difícil cocció. Però ja se sap que els bons guisats necessiten temps de xup-xup i temps de repòs, per tant ja podem carregar-nos de paciència; tot just això comença. No soc vident, per tant se’m fa difícil predir com pot acabar tot plegat. A priori, tenint en compte que cal sí o sí el suport de Junts, es pot pensar que no tirarà endavant, però tot just som a les beceroles d’aquest procés. El que és evident és que una bona part dels partits, ERC, Bildu, Sumar, PNB, BNG i algun més ja han dit a qui votaran, perquè clarament es van posicionar en contra d’un govern de coalició PP-VOX. Per tant, tots aquests ho tenen difícil ara per exigir gaire coses. El que poden mirar és ser facilitadors, rebaixar tensions, fer una proposta política creïble, malgrat que, com ja he dit, la seva capacitat d’incidir és minsa. Ara bé, una cosa sí que poden fer, o si més no haurien d’intentar fer: no frivolitzar amb la situació, ara que el tema torna a ser, una vegada més, Catalunya, després d’una campanya on el nostre país no havia tingut cap mena de protagonisme.

La política cada vegada es mou més, massa, pels gestos i símbols, oblidant massa sovint els factors materials i socials que determinen en molt bona part les condicions de vida, o no vida, de bona part de la població. Per això em rebenta, i molt, que la proposta estrella sigui parlar el català al Congrés o al Parlament Europeu. De veritat, senyores i senyors diputats, el problema de la nostra llengua és que el puguin utilitzar dins de l’hemicicle? Aquesta és la diagnosi? Potser el que caldria prioritzar és que la ciutadania de Catalunya pugui exercir el dret, que formalment té, a accedir als serveis públics del país i a expressar-se en català i que se l’entengui. Fem una ullada a molts dels serveis que tenim: podem parlar en català als jutjats? I quan anem al metge o a l’hospital i ens diuen que no ens entenen? I a les escoles, com el tenim l’ús del català, no només com a llengua per transmetre coneixement sinó de relació social, és a dir, de parla al pati, a les xarxes socials? Potser aquest és un tema del qual sí que valdria la pena parlar i que, a més, no només afecta Catalunya sinó qualsevol de les altres nacionalitats que formen part de l’anomenat Regne d’Espanya. Però això no interessa, mola més la simbologia barata. O es pensen que no recordem coses com el canvi de nom de l’aeroport del Prat (que jo sàpiga no s’ha fet), que les sessions al Senat serien descentralitzades per al conjunt del territori (se n’ha fet alguna aquests darrers 4 anys?)?

De llengua, se n’ha de parlar i molt, però posem-hi una mica de rigor i seriositat. Les catalanes i catalans ens ho mereixem, parlem en la llengua en què parlem.