No toquem quarts

Potser és per la febrada ignominiosa que fa uns anys va portar a silenciar campanars o a retallar-ne els tocs (limitant-los a les hores en punt) per culpa d’unes quantes oïdes terriblement sensibles (o potser, en aquest cas, s’escauria més dir-ne insensibles), a qui els generava molèstia un so ancestral que ha marcat el ritme vital de generacions rere generacions. Potser és perquè, avesats com estem ja tots a fer del mòbil una eina multiusos, hem relegat el rellotge de tota la vida al paper de figura merament decorativa, obviant-ne el vessant funcional (oi més el de manetes), i ens hem passat totalment a l’horari en versió digital. Potser és a causa de l’anorreament cada cop més evident i preocupant del català com a llengua d’ús a l’espai públic. Potser (també) és conseqüència d’aquesta (disculpeu-me) idiotització generalitzada, que en la línia dels missatges de whatsapp o de twitter (perdó, X), ens escampa la simplificació com a bandera comunicativa. Potser és que, mandrosa com s’ha tornat de pensament la nostra societat, trobem que és una estructura massa complexa per utilitzar-la amb agilitat en el dia a dia. O potser (segurament) és conseqüència de tot plegat, una mica de cada cosa. La qüestió és que cada cop em costa més tocar quarts i hores. No vull dir que estigui perdent la xaveta (diria que no), que seria el sentit metafòric de l’expressió. Ho dic en el sentit literal, el de la manifestació horària. Cada cop em costa més que m’entenguin quan dic que quedem o que fan tal cosa o tal altra a un quart, dos quarts o tres quarts de... M’arriba una nota de premsa d’una agència de comunicació i en el redactat que explica un programa d’actes va apareixent que les successives activitats es desenvoluparan a les 10:30 hores o a les 21:45. No pas a dos quarts d’onze del matí o a tres quarts de deu del vespre. No és pas una excepció. Malauradament, és la norma. I en els meus entorns més immediats, admeto que tot sovint he de puntualitzar/aclarir/assegurar que quan dic que ens veurem a, per exemple, tres quarts de dotze, vull dir, efectivament, que quedem a les dotze menys quart (oh, Déu meu!). Digueu-me perepunyetes. Digueu-me primmirat (bé, si no sabeu els quarts dubto que me poseu l’un o l’altre adjectiu). Però la vida de la llengua no és només parlar-la, que prou que costa en aquest temps, sinó també fer-ho amb tota la seva riquesa. I els quarts són un tret distintiu. La d’una llengua que, malgrat tot, quan diu l’hora mira cap endavant (un, dos, o tres quarts de...) i no cap enrere (les tal menys quart). A veure si podem anar tots a l’hora, fins i tot en els quarts.