Posem que parlo del 15 d’agost

Escric per a ningú, perquè no hi ha ningú. Fins i tot els que gosin comprar el diari o els que se’l llegeixin per xarxes des d’allà on siguin, no hi són. És diumenge 13 i demà passat 15 d’agost i, per tant, som al bell mig àlgid de l’estiu. El pont de la Mare de Déu d’Agost. On tot s’atura, on tot es tanca, on tot deixa de rutllar. Fins i tot els que no fan vacances, aquests dies no treballen. L’estiu és un munt de dies en ascensió que acaben en això que estem vivint ara mateix. Després del 15 ja és baixada i tornada al col·legi, encara que quedin un munt de dies. Si viatges ho notes menys, però si et quedes, t’adones que el pic del 15 és de final d’etapa dels Alps. He contactat amb la intel·ligència artificial perquè m’ajudi a descriure això de la Mare de Déu d’Agost i no se n’ha sortit. Em diu dades i dates i festes i celebracions a celebrar, però és incapaç de descriure’m el tedi, el punt de no retorn, el significat emocional que genera el 15 de dimarts. Em diu que no entén què vull dir. Me n’alegro que no en sàpiga. És clar que no en sap, què sabrà de coses que no es poden explicar sinó només sentir per dins a base d’anys de viure-les. A mi em costa, però no perquè no en sàpiga coses, sinó perquè la mandra infinita que es devora pels volts del 15 és superior a qualsevol intent. I escric en horitzontal, i escric a poc a poc –potser per ganes que no s’acabi el moment– i els meus pensaments, vagarosos i al ralentí pensen coses difuses i disperses com si em tocarà per fi el sorteig de l’estiu que anuncien des de finals de primavera i per al qual encara no he comprat cap número o en el munt de festes majors que, sincronitzadament aquests dies, tocaran i faran tocar arreu la mateixa cançó d’estiu que, no en tinc cap dubte, enguany serà la dels Thiets. I com si fos una proesa quan acabi d’escriure, acció per a la qual m’he incorporat anímicament una mica a un ritme mínimament actiu, quan acabi, deia, tornaré a deixar-me caure en un standby latent de fer poques coses que esperar que passi el 15 sense voler que passi. Si us plau que no passi. I, per un instant traïdor, em venen al cap la resta de coses del món que ara mateix no funcionen i penso, bé, el 16 al matí a primera hora ens hi tornarem a posar en tot a veure si ho arreglem. I penso en un munt d’articulistes atrapats amb un article al davant per fer que, si no és de grat serà per força, hauran d’emplenar d’alguna cosa útil, si pot ser, o inútil, si no volen trencar l’encant màgic del moment. Quin coi de data, el 15 d’agost, que ho xucla tot!