Sense comptar les palanganes

A Marganell hi ha una piscina per cada tres persones i a Manresa una per cada dues-centes vint-i-dues. És una nova dada per afegir a l’estadística sobre la crisi i decadència de la capital del Bages. Però tota onada de desànim es pot combatre amb el lema «n’hi ha que estan pitjor», i resulta que a la ciutat de Barcelona la xifra és d’una piscina per cada cada mil cent empadronats. Estan cinc vegades més malament.

És que a Barcelona són més pobres que a Manresa i per això tenen menys piscines, equipaments que són propis de cases benestants? Les xifres de renda familiar disponible indiquen el contrari. El problema és la configuració de totes dues ciutats, quasi enterament formades per blocs de pisos. I als pisos és difícil construir-hi una piscina, tot i que hi ha qui treu rendiments inesperats d’un terrat i d’unes quantes fustes. Mentre no acabin al pis de sota...

En canvi, a Sant Cugat del Vallès toca a més de cinc piscines per cent habitants, o vint persones per piscina. Això demostra que una part important de la gent de possibles de Barcelona viu a Sant Cugat i no els causa dolor el peatge dels túnels de Vallvidrera, a diferència de la resta dels mortals, que hi notem una fiblada a l’altura de la cartera. De la mateixa manera, una part dels manresans en la franja alta de la capacitat adquisitiva viu a les urbanitzacions dels pobles veïns, en cases unifamiliars amb prou parcel·la per excavar-hi els remulladors que les autoritats de la sequera veuen de mal ull, on s’és vist, colla d’envejosos esquerranosos.

Altrament aniríem si haguéssim seguit els consells de l’Avi i construït la Catalunya igualitària i horitzontal de «la caseta i l’hortet», però renunciant a algunes mongeteres de l’hort per fer lloc a la bassa familiar, ni que fos modesta. A manca d’això, els que tenen dos pams disponibles hi munten aquell artefacte conegut per «piscina inflable» que ve a ser una palangana gegant on la mainada hi juga a esquitxar. Però no surten a l’estadística.